La guerra justa

L’única guerra que con­si­dero justa és la guerra con­tra els pre­ju­di­cis. Aquesta acti­tud que, a vega­des fins i tot de manera incons­ci­ent, ens porta a adjec­ti­var els altres per motius de temps, d’espai, de color o de bio­lo­gia. Una tara que ha conduït l’espècie a creure’s el melic de l’uni­vers, que ben segur que fun­ci­o­na­ria molt millor amb la des­a­pa­rició dels humans. Crec, com el científic Eudald Car­bo­nell, que actu­al­ment som davant un col·lapse d’àmbit pla­ne­tari a causa de la fi d’un sis­tema (la cai­guda del mur no va afec­tar només una banda) i la inqüesti­o­na­ble rea­li­tat del canvi climàtic i la super­po­blació. Car­bo­nell creu que ha de des­a­parèixer un terç de la huma­ni­tat. Steve Hawkings, menys opti­mista, aposta per bus­car-se la vida en un altre pla­neta. Ara el dese­qui­li­bri és més que evi­dent i els mati­sos es dilu­ei­xen a la mateixa velo­ci­tat que els pre­ju­di­cis van gua­nyant la bata­lla. Tot i ser cons­ci­ent que es tracta d’una uto­pia, l’única fe que con­servo és que mal­grat que gua­nyin la bata­lla no gua­nya­ran la guerra. El des­en­cant que ha produït la falsa espe­rança es fa cada cop més visi­ble en la política, en els con­flic­tes i en la des­trucció del que sem­pre ens han vol­gut fer creure que eren valors per­ma­nents, començant pels malèvols dog­mes de qual­se­vol religió, l’eina que es van inven­tar els pri­mers geno­ci­des per ins­tau­rar el pit­jor pre­ju­dici, la por de la incer­tesa. També van ins­tau­rar la men­tida d’un futur del qual ningú n’ha dei­xat tes­ti­moni, les fonts de la des­trucció gratuïta i de la gosa­dia de creure’ns que som únics i que podem domi­nar l’uni­vers. Pot­ser caldrà fer foc nou i començar per supri­mir els adjec­tius, després els subs­tan­tius i que­dar-nos amb els gru­nyits i el silenci. Posar punt final a la història, que no exis­teixi ni el futur ni el pas­sat, que l’existència no com­porti cap pre­gunta ni espe­rança. Men­tre això no arribi supor­ta­rem infi­ni­tes bata­lles, pre­ci­sa­ment en nom dels dog­mes i dels pre­ju­di­cis, amb l’única espe­rança que el silenci, el no-res, acabi gua­nyant aquesta guerra infi­nita. Quan la feli­ci­tat i la infe­li­ci­tat ja no siguin l’argu­ment per man­te­nir el món en aquesta barbàrie per­ma­nent i quan els con­cep­tes adqui­rei­xin el mateix sen­tit que la vida, és a dir, cap. De moment, con­ti­nuem con­dem­nats a rebol­car-nos en l’absurd, en les cabòries inútils i en les ide­o­lo­gies, com els porcs que jauen damunt la seva pròpia merda, amb la diferència que nosal­tres ho fem cons­ci­ent­ment.