Fer fotos al Parlament

Coses curioses que passen els dies històrics. No sé si es van fixar en un detall del ple més llarg, més enfangat, més dispers i més transcendent de la història del Parlament. En el moment en què es va aprovar la llei del referèndum d’autodeterminació, uns quants diputats van fer ús dels seus telèfons mòbils per fotografiar la pantalla que descrivia com la majoria de la cambra es responsabilitzava d’assumir la sobirania catalana. En el moment culminant, quan Marta Rovira encara tenia el polze enlairat per especificar el sentit del vot favorable a la llei, alguns diputats van voler tenir la constància explícita, en el seu arxiu personal, de la imatge que ha de passar a la història. És curiós. Abans, els protagonistes ho eren perquè algú els fotografiava. Ara, ho són perquè són ells els que fotografien. La proximitat en relació amb l’esdeveniment –fins i tot una proximitat tan exagerada com és que esdeveniment i persona coincideixin– es valora no pas perquè hi siguis (i en siguis un protagonista) sinó perquè ho has pogut fotografiar de més a prop, com si es tractés de la satisfacció que genera en el fan demostrar que és a la primera fila d’un concert.

Uns minuts més tard, l’escena es va repetir. Va ser en el moment de la signatura del decret que convocava la consulta. El conseller Turull, amb el seu mòbil, va fotografiar la resta de consellers que signaven, fins que va arribar el seu torn i va cedir l’aparell al conseller Romeva, que aleshores el va fotografiar a ell. Hi havia moments en què semblava més pendent de la foto que de la firma. Com és obvi, tots eren fotografiats pels professionals que s’ho miraven de lluny. No es tracta, doncs, de deixar constància d’un fet que si tu no documentessis no existiria, sinó de poder certificar que tu hi eres molt a prop. Aquesta és la clau. Ser alhora part i notari de la història. Abans, la solemnitat era que et veiessin, des de la platea, com l’actor principal. Ara, l’actor esdevé també espectador. Privilegiat, això sí.