Passar a la història

Carles Puigdemont, president de la Generalitat, deia l’altre dia en una entrevista a La Vanguardia que no pensava com el judicarà la història. No és veritat, és clar. La prova és que hi afegia que potser només figuraria en lletra petita i a peu de pàgina en els llibres que tracten d’aquesta matèria. Tothom pensa com el tractarà la història, sigui la d’àmbit familiar, local, nacional o universal, i tothom mira, en general i si no és un Calígula, de quedar-hi afavorit. Els únics que no hi van pensar, perquè no hi havia ningú ni res darrere seu que els servís d’advertència, van ser Adam i Eva. Per aquesta mancança ara hem d’anar a proveir-nos de vestits al Zara i fer servir el mocador per eixugar-nos del front la suor amb què ens hem de guanyar el pa. La gran afavorida del pecat original va ser la indústria tèxtil. Sempre hi ha qui es beneficia de les desgràcies. Pere Quart feia que Noè imprequés Déu en ple diluvi: “I mentrestant els peixos se la campen! Jo tampoc no m’explico el privilegi.” Per no parlar dels que s’han enriquit amb la crisi que ens ha negat als altres.

Ara em desviava: com judicarà la història Puigdemont? Com ens judicarà, als que li donem suport? Serà més benèvola amb els que hi estan en contra? Algú dirà que dependrà de com es resolgui el conflicte, de qui guanyi la partida. No s’ho pensin: els historiadors són primmirats i quan apliquen la ullera de la distància fins i tot l’incendi de Roma té justificació, a la llum de l’urbanisme. Tampoc no és veritat que, la història, l’escriguin els vencedors. Som un país molt vençut, i amb més historiadors que molts altres. Em miro les cares de molts diputats al Parlament i em sembla observar-hi una preocupació certa pel judici de la història. Parlo dels partits amb arrelament a Catalunya, no els improvisats per les urgències. Lluís Companys, a favor o en contra, sobrevola pels escons.

Jaume I i altres, com havia fet Juli Cèsar, se servien dels cronistes per facilitar la feina dels historiadors. També per dificultar-la: els historiadors han hagut de separar molt el gra de la palla. Els polítics actuals disposen de Twitter i els diaris que els van a favor. Tindran més solvència en el futur els que els van en contra? Els diaris reunits en una hemeroteca són matèria molt compromesa. Amb només dos anys deixen en evidència els que hi escrivim, i per això tants escriuen amb “equidistància”. Per si algú llegeix un dia aquests articles: estic amb la independència, i, es faci efectiva o sigui un fracàs, afirmo que els episodis viscuts aquesta setmana impregnaran el futur del país, amb caràcter positiu. Un acte de sobirania en porta un altre i cap queda reduït a una nota a peu de pàgina. Queda dit. Ara que la història ens jutgi. O ens absolgui, que és l’última esperança de molts.