El paradís

No tot són paraules gruixudes. Entre els polítics, tertulians, articulistes i altres gèneres desqualificadors de l’independentisme també hi ha un corrent que intenta utilitzar una mica d’ironia, encara que sigui des de la superioritat moral que els caracteritza a tots. Un dels seus recursos preferits és dirigir-se directament als independentistes anònims i dir-los, dir-nos, que els nostres dirigents ens prometen que la Catalunya independent serà el paradís, una arcàdia feliç. Ens venen a dir que som tan il·lusos que ens creiem que pel sol fet de convertir Catalunya en un estat independent tot serà perfecte, immaculat, harmònic, net i preciós. Uns ho diuen o ho escriuen de manera burleta, altres en un to més paternalista, fins i tot n’hi ha que no poden evitar el menyspreu. I també és cert que a algun se li acaba anant la mà i escriu coses com la que transcriuré. L’autora d’un article que publicava El País dimarts passat és Gloria Lomana, que va ser tretze anys cap d’informatius d’Antena 3 (un dels seus hits informatius va ser relacionar Podemos i la CUP amb Veneçuela i ETA) i, precisament, casada amb un català, l’exministre del PP Josep Piqué. El fragment: “Puigdemont i socis (...) prometen el futur d’una nació-estat-independent-arcàdia-feliç-rica-poderosa-ètnicament pura. Per fi lliure de l’Espanya que els oprimeix, roba i ultratja. Amb menys atemptats i menys morts arribat el cas. I, pel que es veu, menys dol, en el supòsit que n’hi hagi.” Ja ho veuen, el clar exemple de com es pot passar de la ironia paternalista a la literalitat més miserable.

En fi, vist el que ens hem de veure, la majoria dels catalans ens conformarem amb un paradís més terrenal que els que ens pinten aquests personatges. Sabem perfectament que en la nostra Catalunya independent també hi haurà un cert nivell d’atur, polítics que es corrompran, d’altres que faran de la demagògia la seva carrera, que alguns carrers estaran bruts, que haurem de reclamar més metges i més mestres, etc. Que no es tracta de tenir un país perfecte, sinó almenys de poder intentar apropar-nos-hi, cosa que en la situació actual és impossible.

Ens conformem amb un paradís en què els catalans no ens hàgim de sentir com una pertinença, sinó simplement com a ciutadans. El paradís també deu ser una cosa semblant a no haver d’aguantar tots els insults que rebem pel sol fet de parlar català o de voler votar. O un lloc on no es donin per perduts 40.000 milions del rescat bancari i es reclamin 5 milions als organitzadors d’una consulta popular. I tantes altres coses que sí, que ens farien sentir com si estiguéssim al paradís. Perquè el paradís també deu ser poder manifestar-nos un dia com el d’avui només per celebrar que som com som.