Mandarines

Quan es va sentir asfixiat per l’Espanya negra de les seves Meninas, Picasso va obrir el balcó de l’estudi i va pintar el mar i uns coloms. Jo obro el meu per parlar de mandarines. En Parra, l’home que em ven la fruita a plaça, em confirma les sospites: s’han acabat, han deixat d’existir, les mandarines de pell verda i gust àcid que havien estat pròpies d’aquest temps i que a mi em duien el sabor i el perfum de la tardor. Es veu que els conreadors han arrancat els arbres que les produïen i s’han decidit pels que ofereixen la mandarina dolça, la clementina, que té una sortida comercial més sostinguda. No volen uns arbres de producció momentània i limitada. Les mandarines verdes feien com les peres de Sant Joan, que si et distreus o estàs una setmana sense anar a la plaça ja han declinat i no se’n troben. Suprimiran també les peres de Sant Joan per optar per les peres segures i impertorbables de tot l’any? Les clementines que en Parra m’ofereix diria que han estat objecte d’alguna manipulació en origen perquè trobo que tiren al gust de la taronja. Naranjas de la China, es diu o es deia per denunciar un engany. Les mandarines, que també tenen nom d’evocació xinesa, han esdevingut naranjas de la China.

Si les mandarines àcides o les clementines alterades fossin consumides pels gurmets o servides pels restaurants de disseny ara mateix s’iniciaria una campanya que les reclamaria. Però els gurmets no tasten la fruita fresca ni els restaurants, de disseny o no, en serveixen –els restaurants de menú de migdia no surten del meló disgustat–, i els que dinem a casa sense fer soroll ni capacitat d’influència ens hem de conformar amb les manufactures dominades pel mercat, i qui diu el mercat diu la plaça.

La meva jove, que és argentina i fa uns anys que viu aquí, em diu que el setembre és, de tots els mesos, el que s’assembla més al setembre del seu país: les mateixes pluges, l’alternança de calor i fred, de núvols i cel clar... Només que aquí el setembre anuncia la tardor i a l’hemisferi sud, l’estiu. “Primavera d’hivern, primavera d’estiu, i tot és primavera.” Quin gran poeta, Salvat-Papasseit. Aquí anem cap a les taronges i les castanyes i allí, cap a les frutillas (maduixes) i els duraznos (préssecs). Puc fixar l’època de l’any en què el meu avi “pirata” va arribar per primer cop a Buenos Aires perquè en unes anotacions fetes molt posteriorment parla de l’efecte que li van fer els camps de duraznos.

Abans els periodistes parlàvem de mandarines i pirates perquè la censura política no permetia altres expansions. Tal com va la repressió exercida contra el “procés” potser hi haurem de tornar, però la meva redacció d’avui obeeix, de moment, a la prescripció de sortir de l’aire intoxicat i agre.