La visita

Aquest divendres era un divendres qualsevol, fins a dos quarts de cinc. Els divendres són els dies més densos a la meva feina. Hi ha la feina del dia i hi ha la de deixar encarrilada de la millor manera possible la feina del cap de setmana per als que en fan el torn. A mi aquest cap de setmana no em tocava. Aquest divendres, a més, a la redacció d’El Punt Avui ja acumulàvem el cansament de l’excepcionalitat informativa de tota la setmana. De les últimes setmanes. Dels últims mesos. Però és igual; això forma part de la feina. Era, doncs, un divendres qualsevol. Estàvem a la redacció i a mi se m’acumulaven coses per fer. La feina del diari del dia, transcriure una entrevista enregistrada amb un corresponsal a Espanya d’un mitjà internacional que El Punt Avui publicarà la setmana que ve, escoltar Valverde en la roda de premsa prèvia al partit de dissabte i mirar de trobar una idea per escriure aquest article dels dilluns; bàsicament, continuar parlant del camí i els entrebancs cap al referèndum de l’1 d’octubre.

En un moment determinat va sonar el timbre de la porta de la redacció, i al cap d’uns instants hi va haver un moviment inusual de gent. Uns quants companys de la redacció que estaven davant de les pantalles de l’ordinador es van aixecar i van córrer cap a la porta. “És la Guàrdia Civil?”, preguntaven uns. “Sí”, van respondre els avançats. Era previsible que en algun moment dels últims dies això passés. Si la justícia està perseguint el govern, el Parlament, els alcaldes, les urnes i els fabricants, les impremtes i els impressors i tothom que se significa pel referèndum, els mitjans de comunicació que publiquen la campanya institucional també havien de rebre. Era previsible, doncs, però l’ensurt no te’l treu ningú. Ara bé, no us imagineu el que nosaltres també ens imaginàvem. No eren guàrdies civils armats com els que veiem aquests dies al carrer. Eren dos agents de paisà que, discretament, es van identificar, van demanar pel director o el principal càrrec que hi hagués al diari, s’hi van asseure i li van entregar la notificació que prohibeix difondre la campanya institucional i promoure el referèndum.

Més aviat diria que, formalment, tot va ser molt normal. Sense soroll. Tant que, amb la feinada que teníem, ens hi podríem acabar acostumant. Que, periòdicament, algun jutge ordeni a la Guàrdia Civil que executi ordres de restricció de la llibertat d’expressió i d’informació. I potser el mal és aquest. Que això pot passar, passa, amb una naturalitat que és el que ens hauria de fer més por. També, als contraris al referèndum. Jo mateix ara no sé si estic escrivint aquest article dient tot el que m’agradaria dir. I no veig cap altra esperança que poder votar l’1 d’octubre. Au, ja ho he dit.