Vostè té el TC, i nosaltres la raó

Senyor Pre­si­dente,

Li escric aquesta carta que segur que no lle­girà, no perquè no tindrà temps, sinó perquè o bé no l’entendrà, o bé pen­sarà que no li cal lle­gir-la perquè vostè té la Cons­ti­tució, el Tri­bu­nal Cons­ti­tu­ci­o­nal, la poli­cia i l’exèrcit. Però sap una cosa, senyor Pre­si­dente? Nosal­tres tenim la raó. La tenim perquè ningú, abso­lu­ta­ment ningú, a banda dels dic­ta­dors, té la potes­tat d’impe­dir la lli­ber­tat d’expressió i el dret de vot.

Senyor Pre­si­dente, nosal­tres vota­rem. Jo votaré sí, i accepto sense por que hi haurà qui votarà no. Fins i tot accep­ta­ria amb ràbia i decepció que el no guanyés, perquè sap, senyor Pre­si­dente, jo sóc demòcrata i accepto les deci­si­ons de la majo­ria, encara que no m’agra­din.

Miri, senyor Pre­si­dente, no escric aquesta carta per dema­nar-li que accepti el referèndum. L’escric per dir-li que si fa anys hagués sabut actuar amb menys arrogància i més intel·ligència i hagués fet com el pre­si­dent Came­ron, o com els dos pre­si­dents cana­dencs que varen per­me­tre els referèndums del 1980 i el 1995 al Québec, pot­ser ens hau­ria enga­nyat una vegada més, com ho han fet els pre­si­dents espa­nyols de totes les ide­o­lo­gies. Però ha fet tard. Ara ja no hi ha marxa enrere i el món ens mira i el mira també a vostè.

Senyor Pre­si­dente, vostè diu amb con­tundència que no es farà el referèndum, i jo li dic que votaré. I ja li dic ara que, si em per­se­gueix, pre­vin­gui a la seva poli­cia que abans de trair un dret fona­men­tal com és el de la lliure expressió, deso­beiré.

Passi-ho bé i mol­tes gràcies!