Escola

Treballava en un parc (el de la Ciutadella), en un espai mitificat que un noi va definir així: “Senyores i senyors, amb una carpeta sota el braç, en un lloc que es diu Parlament, entre un museu de pintures velles i el Zoo dels animals.” Surto un dia i hi ha, al davant de la porta principal, una mani que reclama reformes educatives. M’hi aturo i els pregunto: “L’escola per a què serveix?” Em respon una dona d’ulls penetrants, per tenir tancats els alumnes i també per tenir tancats els/les mestres. Li aplaudeixen el sarcasme i em convoquen l’endemà, asseguts en un espai neutre i sense espectadors. Sense tons de sermó, ni amb frases fetes de míting, exposen les dades i les dates de com evoluciona, al nostre país, la política educativa. De cada intervenció me’n passen un resum, com per dir-me: “Segur que no ho has entès, però és bo que t’enduguis les xifres certificades.” I ja a casa, primer amb un cert escepticisme, se m’obren els ulls de dins: o convertim la política educativa en una prioritat o la resta és... mala literatura i/o demagògia barata. Tant que des d’aleshores, i ja separat del tot d’aquella feina, descobreixo que la política del meu país és la dels “estalviadors del fum i escampadors de la farina”. I que sense la farina, per més fum que ho ompli tot, no serem mai un país com el que volem conquerir... i com el que volíem conquerir fa molts, molts anys, quan lluitàvem per una escola pública de qualitat, per l’educació especial, per l’atenció especial per als que poden caure en la marginació. I que, independents o no, no serem el que volem ser si no considerem l’escola com l’eix de tot plegat.