El que no es pot requisar

L’Estat espanyol va cometre dimecres un error decisiu, i en els pròxims dies és probable que en cometi més i de més greus. Els escorcolls a quatre seus de la Generalitat, les quinze detencions i la suspensió pràctica de l’autonomia amb la intervenció de les finances del govern català obren un escenari políticament irreversible a Catalunya. Els fets del 20-S s’afegien a les persecucions dels més de 700 alcaldes del país disposats a col·laborar en l’organització del referèndum o les pressions als mitjans de comunicació. Mariano Rajoy, amb l’aval del PSOE i Cs, aconsegueix aquests dies sumar més partidaris a la causa independentista dels que han estat capaços d’aglutinar els partits sobiranistes en els cansats anys del procés. Exercint una repressió sense precedents des del restabliment de la democràcia, violentant la Constitució i les lleis espanyoles, el PP i els seus col·laboradors empenyen com ningú a favor d’un estat català, ampliant la base social i nodrint de raons una lluita política pacífica i exemplar pels drets civils. Incapaç de persuadir, Rajoy busca una sortida en la rendició i la humiliació de les institucions i la població catalana. Però recull tot el contrari: una oposició frontal. La majoria es cohesiona amb cada atac a Catalunya, i es disposa a mobilitzar-se tant de temps com calgui. Als carrers es respira un airet de república. La il·lusió hi acampa i no hi haurà prou guàrdies civils per requisar-la.