Més apunts sobre paraules

Quan més ens dominen les emocions més ràpidament ens surten, com d’estampida o com coets, les paraules. Aquell sentiment viu que teníem en un racó, contingut sovint per d’altres, com l’afecte, la solidaritat, o l’interès, salta en un moment donat, ocupa tot l’espai psíquic i explota en forma de paraula. Passa en les relacions tant interpersonals com en les col·lectives. I de la mateixa manera que poden despertar respostes col·lectives constructives, poden fer-ho de forma destructiva. Es tornen destructives quan serveixen per posar etiquetes, classificar persones; la majoria dels humans no se senten còmodes sota una sola definició que l’encapsula, ja que la càpsula es dispensa carregada d’un significat social positiu o negatiu segons moment i circumstàncies. Les etiquetes agrupen sota una sola paraula persones diverses, identitats sovint complexes. I no diguem ja com se sent tota persona quan és objecte d’insults que, al seu torn, desperten respostes emocionalment defensives. Quan això s’escampa i es fa freqüent a diversos col·lectius és quan apareix un malestar social de baixa intensitat, que cal vigilar per tal que no es torni d’alta intensitat. Un segon aspecte a considerar és quines són les paraules que, en un moment donat, semblen dominar els discursos i relats socials i polítics. Un exemple: en aquests moments, la presència de la paraula democràcia s’ha multiplicat per mil, emprada com un roc contra l’adversari serveix per atacar posicions diverses. Una pena devaluar una paraula tan noble. Acabarà tan gastada que quedarà buida. I de paraules buides i gastades ja n’hi ha massa. D’altres semblen oblidades: dreta, esquerra, on heu anat a parar?

Pel bÉ de la vida aniria bé col·locar les paraules en un lloc on puguin ser sospesades i gestionades: en el punt de la consciència on es poden calibrar les reaccions que poden generar, i si aquestes són desitjables i constructives. O no. Convé recordar que la paraula és necessària, és vehicle del diàleg, i això significa escoltar l’altre. I en la vida política, com també en la personal, intentar trobar els mínims denominadors comuns que permetin la convivència en la pluralitat Un cop més recordem Hanna Arendt, quan ens diu que tan sols la violència és muda. Quan ella arriba, s’acaben les paraules i s’entra en el terreny de les emociones més primitives.

Potser sona tot plegat a un sermó d’aquells anomenats “bonistes”: aquest és un qualificatiu aparentment neutral, però carregat de males intencions. Un altre dia en parlarem.