El mateix esquema

El govern català el veu «com un bon punt de partida, però insuficient». Parlem de l'Estatut? Del nou sistema de finançament? No, ara és el nou model de gestió del Prat! O sigui, que estem a l'inici de camí en un tema que s'arrossega des de la negociació de la carta catalana al Congrés, i això era a principis del 2006. Va ser aleshores quan la impossibilitat que els grups arribessin a un acord amb el PSOE va fer volar l'aeroport de la carta catalana amb el compromís, això sí, de negociar-ho fora del text. Ja fa tres anys, els partits catalans reclamaven que Catalunya tingués «majoria determinant» en el nou consorci que s'havia de constituir per a la gestió del Prat. Ara, en l'entramat que el ministre José Blanco va detallar dimarts en el Congrés no es garanteix. A grans trets, es dibuixa una empresa matriu que supervisarà totes les infraestructures, on l'Estat té el control, de la qual en pengen altres per als «aeroports singulars». N'hi haurà una per al del Prat, on està més o menys garantit que la Generalitat podrà tenir dret de veto en algunes decisions. El problema és que les fonamentals sembla que les prendrà l'empresa matriu. Els experts ja han tirat per terra la proposta de Blanco. «Entre aquest model i res no hi ha gens de diferència», deia ahir l'economista Germà Bel a Vilaweb.

I això més de tres anys després i prèvia experiència del desgast pel procés del finançament. És aquest enutjós sistema de negociació de l'Estat, que es repeteix. Un model que fa que els temes importants s'arrosseguin i s'arrosseguin en el temps fins al cansament, amb incompliments de terminis i promeses inclosos. A l'hora de la veritat, però, consisteix en el fet que l'Estat sempre fa una proposta que mai no satisfà les aspiracions catalanes. El govern i els partits catalans s'hi oposen –uns amb aquell mig somriure, altres amb aquella cara d'indignació– i, a partir d'aquí, sant tornem-hi! És com si l'Estat pensés que, d'avorriment, des de Catalunya se li dirà que sí a qualsevol proposta manifestament insuficient.

Ara, de nou, l'executiu català promet «persistència i fermesa» en la negociació de la gestió del Prat. I s'estén la sensació de déjà vu constant. Ho he dit alguna altra vegada, ja fa temps que la política catalana recorda aquella pel·lícula de Bill Murray Atrapat en el temps, aquella en què cada matí al protagonista li sonava el despertador per repetir el mateix dia, una vegada i una altra. No descobreixo res si dic que el film tenia final feliç. El Prat, en tindrà?