Estat d’excepció

Fa cinquanta anys, Manuel de Pedrolo va guanyar el primer premi Prudenci Bertrana amb la novel·la Estat d’excepció, publicada vuit anys més tard com a Acte de violència, amb Franco agonitzant. Manuel de Pedrolo hi planteja una història ambientada en una dictadura en què els ciutadans, seguint una crida anònima –“És molt senzill, quedeu-vos a casa”– es revolten per aconseguir la llibertat sense vessar cap gota de sang i, per tant, sense violència. Acte de violència, que l’any passat va reeditar la valenciana Sembra Llibres, s’intueix més actual que mai, cinquanta anys després d’aquell primer Bertrana celebrat mig clandestinament i com a resposta de llibertat al règim franquista.

Un règim que aquests dies ha tornat amb totes les seves forces, per molt que l’unionisme i l’Estat s’entestin a embolicar-se amb la bandera de la democràcia i de la defensa de la legalitat, no pas la que emana del Parlament de Catalunya, per cert. Estat d’excepció és, per exemple, tancar webs d’entitats democràtiques indiscriminadament, laminar les competències de la Generalitat fent posar els Mossos a les ordres del Ministeri de l’Interior, detenir servidors públics pel simple fet de treballar per organitzar una votació democràtica o requisar cartells i identificar ciutadans que només s’expressen lliurement. Estat d’excepció és, també, planificar i executar una invasió policial com la que estem vivint aquests dies a Catalunya amb desplegaments excessius com no s’havien vist en anys. En contrapartida, els feixistes continuen campant lliurement, com sempre.

Una dictadura que derrotarem diumenge votant massivament en el referèndum i amb la resistència pacífica i civilitzada que ha presidit el moviment independentista des que va néixer. Amb un somriure als llavis i sense cap “acte de violència”, com a Lituània o a Estònia, on van resistir l’embat soviètic –amb tancs inclosos– amb la força de la gent. I, a diferència de la novel·la d’en Pedrolo: “És molt senzill. Tots al carrer.” Com el dia 20 passat.