Caps buits

Si el president americà Donald Trump s’hagués manifestat en contra del referèndum o de la independència de Catalunya, hauríem dit que un personatge tan desprestigiat i atrabiliari no era fiable. Si, en canvi, s’hi hagués mostrat clarament a favor, els nostres adversaris polítics, judicials, policials i periodístics ens haurien tirat en cara la nostra sobtada admiració pel mandatari xenòfob i desequilibrador del món, i nosaltres, que som uns purs, en la intimitat de la llar hauríem hagut de reconèixer que tenien raó. Millor que Trump hagi parlat com va parlar. Les seves paraules entre clares i ambigües ens van a favor sense haver-nos-hi d’adherir del tot, a la vegada que deixen el president Rajoy que el visitava a la Casa Blanca i la seva diplomàcia com un drap brut arrossegat per terra, cosa que ens dona una gran satisfacció, també de caràcter mòrbid. Tants insults, agressions i humiliacions... Ni per un moment Trump es va manifestar contrari al referèndum que el govern espanyol i els seus còmplices miren d’evitar fins i tot amb un desembarcament armat camuflat de dibuixos animats. Trump va fer, si de cas, una invitació a votar “no” perquè, per a ell, seria millor una Espanya unida. No ha de trobar avantatjosa “la unitat” un president dels Estats Units? I també: no ha d’estar a favor de votar, si al seu país tantes coses es resolen votant ja des dels temps d’El naixement d’una nació? Trump votaria no, però votaria. El que no li cap al cap, per molt que el tingui a can seixanta, és que no es pugui votar. Diu que suposa, i suposa bé, que una majoria s’oposarà a la prohibició del president del govern que l’estava visitant. Diumenge en tindrà la confirmació.

Mentrestant Europa, que és d’on els Estats Units van prendre apunts del sistema democràtic, segueix sense reaccionar. “Un afer intern”, diuen, com si “un afer intern” no ho fos de tota la Unió i no només de l’estat concernit. Com més proximitat, més incomprensió o més indiferència. O més agressivitat, com demostra cada dia l’estat del qual encara formem part i contribuïm a mantenir-se. “A por ellos”, criden als pobles d’on surten forces policials cap a Catalunya.

Cap més proximitat que la d’un veí meu. Tants anys actiu militant socialista, tan catalanista de sempre, i ara, a còpia de constitucionalista i legalista, observa amb una satisfacció que no gosa manifestar del tot però que se li veu d’una hora lluny les maniobres de l’Estat i del PP per fer fracassar el referèndum i detenir gent. Se m’acosta amb un somriure farisaic, entortolligant-se les mans, la punta del nas humida. “Què us esperàveu? Que no reaccionarien al camí sense sortida on l’independentisme ens ha conduït?” Cap buit, que no t’adones que “a por ellos” també va per tu?