I continuen sense prendre’ns la dignitat

Ahir vaig veure gent gran plorant d’emoció i gent jove plorant de ràbia. I jo, entre una edat i l’altra, ahir vaig plorar per dins. D’emoció i de ràbia, també. Em penso que als de mitjana edat ahir ens tocava fer el cor fort. Però potser m’equivoco. Com em vaig equivocar pensant que no es produirien les injustificades càrregues policials que es van produir ahir. Les que van fer plorar moltes persones i que van aigualir l’emoció dels més grans quan, després de les pors que han passat a la seva vida, van votar ahir amb una il·lusió quasi infantil per la independència de Catalunya.

No em va sorprendre, en canvi, la versió del govern espanyol i dels seus altaveus mediàtics, negant una realitat que ahir tot el món va veure. Ahir sí. Si nosaltres tenim el patrimoni del civisme, ells tenen el monopoli del cinisme. L’abisme entre la seva Espanya i la Catalunya que vol ser lliure ja és insuperable.

Ahir va ser un dia molt dur per als catalans, però també serà el primer dia de la nostra nova vida com a catalans lliures. Gràcies a l’exercici de dignitat dels catalans, que vam continuar anant a votar massivament tot i la violència, el món ja sap que té un problema de democràcia a Espanya. Merkel i la Secretaria d’Estat dels Estats Units ja van fer ahir un primer pas. I els mitjans estrangers van fer quedar en evidència els espanyols. Però el principal actiu el continuem tenint en el govern català, que no ens ha fallat ni ens fallarà. Ja només ens queda plorar d’alegria. És qüestió de (poc) temps.