Rellegir Bertrana

Esperonat per l’Any Bertrana, brillantment comandat pel professor i escriptor Oriol Ponsatí-Murlà, m’he proposat d’anar rellegint els títols de Prudenci Bertrana que més m’agraden (i descobrir els que encara no havia llegit). És un bon moment per fer-ho: Edicions de la Ela Geminada està recuperant obres de l’autor, amb noves edicions fetes amb rigor.

Començo amb el meu preferit: Proses bàrbares. L’adjectiu fa referència als esplais del caçador i a la seva experiència com a trescador de boscos i camps, en una neta oposició a l’esperit de civilització que propugnava el gran cappare del noucentisme, Eugeni d’Ors. El llibre neix d’una conferència que Bertrana va llegir a Barcelona l’any 1908, titulada De les belleses de la natura i el meu goig. Les reflexions i records continguts allà van descabdellar el fil d’aquestes proses, que són una veritable conquesta pel que fa a l’observació i a la plasmació literària de la diversitat de la naturalesa i, a la vegada, un relat fefaent de la implicació que un esperit sensible a aquesta llei de coses —com ho era el seu— va mantenir-hi sempre. Encapçala el llibre una carta de l’autoritat moral i intel·lectual del moviment modernista, Joan Maragall. Després del text de la conferència i de la carta del cap de brot, un “Breu pròleg de l’autor, amb unes paraules que no són de l’autor”. Bertrana hi deixa fixada la intenció de l’obra i l’engega a volar. Però s’acaba despatxant ben de gust amb una enverinada referència final al Pantarca: “A l’urbs el llenço [vol dir el llibre, no pas l’Ors]: que el frueixi el que sàpiga fruir-lo. Jo espero tranquil la fina ironia civilista.”

Tot això a banda, Proses bàrbares reserva algunes sorpreses al lector: des de la descripció del solaç personal sota una figuera de brancam generós fins al relat dels dies finals del gos Dick, un text estremidor. Són pàgines viscudes à plein air, que mostren una vivesa narrativa notable.

‘Josafat’ és la novel·la més coneguda de l’autor. Narra la història del campaner de l’església de Santa Maria, un home embrutit, que “tenia llevat de faune” i que va mantenir relacions amb una procaç bagassa de nom candorós, Fineta. L’impacte que devia causar la publicació, l’any 1906 (el mateix any d’Els fruits saborosos), d’aquesta història eròtica, saturada de sal i pebre, devia ser enorme. L’escena en què els dos protagonistes, en un respir dels seus esplais, elaboren hòsties, per exemple. O aquella altra en què ella es posa la corda de la campana a la regatera. O bé quan, cap al final, “l’aigua que gitava la gàrgola quimèrica caigué com baptisme purificador sobre sa nuesa” (la de la jove, morta). I què me’n dieu de Jo! Memòries d’un metge filòsof, la història de Daniel Pérez, aquell doctor que preferia l’elevació de l’ànima a la pesantor de la nostra matèria, la filosofia o a la fisiologia! Majúscul Bertrana!