El triomf

Era davant el col·legi electoral a les cinc del matí per protegir les urnes, i a les nou, quan començava la votació, em vaig distreure anant a prendre al bar que llavors obria el cafè que el cos em reclamava. Quan vaig tornar havia perdut el privilegi d’haver arribat dels primers i vaig haver de fer cua amb els dos mil votants que s’havien congregat. Quan es van rebre informacions de les repressions policials en altres pobles, vam ser tres mil. Vaig votar a les dues.

Si a les cinc, quan era de nit, teníem l’aire de clandestins en un país on no funciona la democràcia, a les onze, quan plovia i rebíem les imatges de la violència dels que en tenen “el monopoli”, semblàvem habitants d’una ciutat assetjada. La pluja sempre evoca l’edat mitjana. La policia actuava a Dosrius, Canyamars, Òrrius, Argentona, els pobles muntanyencs que envolten Mataró. L’alcalde de Dosrius, per haver volgut posar pau entre la gent i l’escamot policial, era en aquell moment a urgències. Quan ens visitaria la policia i la guàrdia civil a nosaltres? No es van fer presents en tot el dia. Després ho vam entendre: la policia no va carregar, o no ho va fer amb tanta contundència, en municipis governats per alcaldes renuents al referèndum. El fet de tenir un alcalde socialista que no ens havia facilitat locals per votar ens va permetre votar en pau i arribar a l’escrutini amb les urnes indemnes. Els de Mataró som uns estrategs, a l’hora de votar alcalde i en un referèndum. Al meu col·legi, més de tres mil cent vots afirmatius, cent quaranta de negatius i uns quants en blanc. Hi va haver gent que va fer cinc hores de cua, mullant-se, per votar no o per manifestar indecisió. Els que prohibeixen referèndums s’ho haurien de rumiar.

Com havien arribat al col·legi les urnes insistentment perseguides pels serveis d’”intel·ligència”? Una intel·ligència superior ho havia fet possible. La clau es troba en el dirigent del PP que va dir que semblaven cubells de roba bruta. Qui podia sospitar d’aquests cubells? Un impecable servei secret de la resistència les va dur de la Catalunya Nord i les va distribuir entre veïns que saben guardar un secret. M’emocionen els meus veïns, i em vaig emocionar fins a la llàgrima votant en el col·legi situat a l’escola que m’havia format en el catalanisme i la democràcia. Quan es tracta de Catalunya, els escolapis no fallen mai. Un record per a en Jaume, en Santi i en Jordi, que també n’havien estat alumnes i ja no hi són.

Davant les imatges matinals de violència vaig dir: no cal que votem ni escrutem. L’independentisme ha triomfat. El president Puigdemont ho va entendre igual: abans de fer-se públics els resultats, que van ser espaterrants, va sortir a dir que aquesta setmana els faria efectius.