El triomf de diumenge

Era davant el col·legi electoral a les cinc del matí per protegir les urnes, i a les nou, quan començava la votació, em vaig distreure anant a prendre al bar que llavors obria el cafè que el cos em reclamava. Quan vaig tornar havia perdut el privilegi d’haver arribat dels primers i vaig haver de fer cua amb els dos mil votants que s’havien congregat. Quan es van rebre informacions de les repressions policials en altres pobles, vam ser tres mil. Vaig votar a les dues.

Si a les cinc, quan era de nit, teníem l’aire de clandestins en un país on no funciona la democràcia, a les onze, quan plovia i rebíem les imatges de la violència dels que en tenen “el monopoli”, semblàvem habitants d’una ciutat assetjada. La pluja sempre evoca l’edat mitjana. La policia actuava a Dosrius, Canyamars, Òrrius, Argentona, els pobles muntanyencs que envolten Mataró. L’alcalde de Dosrius, per haver volgut posar pau entre la gent i l’escamot policial, era en aquell moment a urgències. Quan ens visitaria la policia i la Guàrdia Civil a nosaltres? No es van fer presents en tot el dia. Algú mirava d’explicar-s’ho: la policia no carrega, o no ho fa amb tanta contundència, en municipis governats per alcaldes renuents al referèndum. Si fos cert –que no ho és, com Tarragona o l’Hospitalet indiquen–, els de Mataró seríem uns estrategs, a l’hora de triar alcalde: gràcies al fet que el nostre no va cedir locals on votar vam votar i recomptar en pau i amb les urnes indemnes. Al meu col·legi, més de tres mil cent vots afirmatius, cent quaranta de negatius i uns en blanc. Hi va haver gent que va fer cinc hores de cua amb paraigua per votar no o manifestar indecisió. La repressió és contra tothom, també contra l’alcalde.

Com havien arribat al col·legi les urnes insistentment perseguides pels serveis d’“intel·ligència”? Una intel·ligència superior ho havia fet possible. La clau es troba en el dirigent del PP que va dir que semblaven cubells de roba bruta. Qui podia sospitar d’aquests cubells? Un impecable servei secret de la resistència les va dur de la Catalunya Nord i les va distribuir entre veïns que saben guardar un secret. M’emocionen els meus veïns, i em vaig emocionar fins a la llàgrima votant en el col·legi situat a l’escola que també m’havia format en el catalanisme i la democràcia. Quan es tracta de Catalunya, els escolapis no fallen mai. Un record pel pare, en Jaume, en Santi i en Jordi, que també n’havien estat alumnes i ja no hi són.

Davant les imatges matinals de violència insuportable vaig dir: no cal que votem ni escrutem. L’independentisme ha triomfat. El president Puigdemont ho va entendre igual: abans de fer-se públics els resultats, que van ser espaterrants, va sortir a dir que aquesta setmana els faria efectius.