La revolta després del jorn dels miserables

Mai hau­ria pen­sat que la men­tida i el cinisme arri­bes­sin als límits on els estant por­tant els diri­gents del PP, que, a banda d’haver fet miques la divisió de poders, tenen la barra de tit­llar de nazis els mili­ons de per­so­nes que ahir vam sor­tir al car­rer a tot Cata­lu­nya. Una revolta mai vista. Al mig­dia a Girona ja érem milers i hi havia con­cen­tra­ci­ons a les prin­ci­pals pobla­ci­ons. A la tarda la res­posta va ser excep­ci­o­nal: sei­xanta mil per­so­nes! La gran cançó de Lluís Llach és molt apro­pi­ada per nar­rar els fets que hem vis­cut des de diu­menge. Si algú en tenia cap dubte, el govern de l’Estat espa­nyol ha mos­trat que la seva mes­qui­nesa no té límits, i estem pre­sen­ci­ant fets que crèiem superats en el temps.

A pri­mera hora del dia 1, unes 300 per­so­nes érem davant del col·legi elec­to­ral a Montjuïc. El feno­men es repe­tia davant les por­tes de tots els col·legis de Cata­lu­nya. Sabíem que podia venir la poli­cia i estàvem dis­po­sats a defen­sar les urnes. Quan a les nou van arri­bar imat­ges de Sant Julià, ja és va veure que ens trobàvem davant d’un atac sense pre­ce­dents i les infor­ma­ci­ons del Bru­guera, del Verd i d’altres pobles ens va fer ado­nar que la resistència pas­siva no ser­vi­ria davant aquells energúmens. La votació va con­ti­nuar i només esperàvem poder sal­var les urnes, però, com que a Pedret hi ha la comis­sa­ria de poli­cia, cada dos per tres algú anun­ci­ava: “Ja venen, ja venen.” No van pujar la Bar­rufa, però el neguit encara no m’ha mar­xat. Girona Vota i l’asso­ci­ació de veïns van deci­dir tan­car aviat amb un 63% dels vots eme­sos. Havíem vist asto­rats els vídeos d’Aigua­viva, i que també havien anat a petits nuclis com la Tallada, Sant Mori, Gar­rigàs... Qui va dis­se­nyar l’estratègia d’enviar poli­cies a pobles de menys de 500 habi­tants? Quina ment per­versa i covarda va ges­tar aquesta fello­nia? Estic dol­gut i des­fet davant uns atro­pe­lla­ments a la dig­ni­tat que no es poden per­do­nar. La ràbia i el dolor d’aquell jorn dels mise­ra­bles no han mar­xat.