La nació

Els crits, potser bramuls, contra Gerard Piqué per la seva posició al voltant del referèndum han posat un cop més la nació catalana en el punt de mira. La negació de la nació i la imposició de l’altra nació destil·len un grau d’ignorància i d’intolerància del tot inacceptables. Les nacions ni es creen ni neixen. Les nacions es fan i es desfan. La nació no és un fet immanent que es remunta als orígens dels temps sinó que es construeix i s’afaiçona a través de la fusió i interacció permanents entre la societat i el territori. Llengua, societat (relacions socials i economia) i paisatge en són els ingredients principals. Les discussions sobre els orígens històrics de les nacions són, en aquest sentit, sobreres i fracassen els que van a buscar als principis dels temps unes realitats que s’han anat conformant en època medieval i moderna, com a molt aviat, i s’han desplegat en el context de la societat industrial i els seus ritmes variables.

Els nacionalismes tenen mala premsa a Europa i al món per raons òbvies vinculades a les guerres del segle XX.

Només que és la negació de les nacions, d’algunes, i l’afirmació prepotent i autoritària d’unes altres l’expressió més genuïna dels nacionalismes reaccionaris que van devastar Europa a sang i foc.

No costa gens d’imaginar, doncs, de quin costat estan la violència verbal i la violència física. Hi estan ara el 2017 i hi van estar el 1939 i quin és el nacionalisme radical i excloent que per afirmar-se necessita negar tots els altres.

I així és ben fàcil constatar que ara més que mai la nació catalana s’expressa socialment de forma transversal i oberta i que mai com ara el reconeixement de la nació i en la nació havien assolit una majoria social tan sòlida. Ara només cal que el país tingui uns lideratges a l’altura del poble i que els seus dirigents sàpiguen construir una societat democràtica i integradora en pau i llibertat.