Pensionats inquisidors

Pertanyo a l’estament social dels jubilats, que vivim gràcies a la feina que hem fet, i ara ens podem dedicar a la vida contemplativa des d’una llucana relativament tranquil·la. Entre els jubilats (ho constato sovint) hi ha un sector que es dedica a l’esport del blasme i la crítica negativa, a la desqualificació més o menys furiosa dels qui en aquests moments fan les feines que ells feien uns anys enrere. Penso especialment en un amic exfuncionari que està convençut que l’administració deixà de funcionar el dia que ell s’aixecà de la butaca, diu i repeteix que els serveis públics cada dia són menys públics, que ara els treballadors només pensen en postes de sol i caps de setmana. Entre els jubilats blasmadors, la cosa se sol estendre a d’altres blancs: que els governants només barrinen de quina manera faran més desgraciat el país, que els pintors artístics ara pinten qualsevol cosa, que la premsa desinforma, que la tele degrada, que la ràdio avorreix... Resumint, que ja res no és com era i d’aquí en deriven una última conseqüència del sil·logisme desqualificador: ho feien millor ells. Dilluns passat al mercat d’Olot vaig ser testimoni d’un d’aquests casos, en directe. Tres jubilats contemplaven les obres que han començat a fer al Firal, i res no els anava bé: ni l’excavadora, que feia massa fressa; ni el que la menava, perquè era massa jove; ni les tanques municipals, perquè eren poc visibles de nit, ni que haguessin anul·lat una pilona automàtica davant la llibreria Drac.

Però en un món que innova tant i tan de pressa, diria que no es pot pas considerar per sistema que els progressos han sigut tots marxes enrere, que la desídia ha reemplaçat el bon fer laboral, o que la imbecil·litat ha pres el relleu a la intel·ligència (tot i que això últim sovint sembla prou evident). Cada segle té el seu geni, com cada edat els seus ets i uts. Potser sí que trobem a faltar un Mozart, un Prat de la Riba o un Petrarca, però penso que podem admetre que avui no ho fem ni millor ni pitjor; fem altres coses, car noves necessitats fan sorgir noves maneres. No oposem doncs Beethoven a Albert Pla, ni Flaubert a Corín Tellado, ni els dirigents de la República de Plató a un exigu consistori garrotxí. El que sí que podríem fer els jubilats és mirar de canviar l’antiquada retòrica francesorobesperriana. Així: “Santé, commodité, tranquillité”. Ho meritem.