Girona no ho pot perdre

Ja és conegut que les monges caputxines que tenien el convent i la clausura al barri vell, entre els carrers Rei Martí i del Llop, tancaren portes mesos enrere. Només hi quedaven dues monges, velles, malaltes, i poc ateses. Una persona va comunicar a la casa mare, que és a Saragossa, la situació i varen venir, internaren les monges en un hospital de Barcelona, tragueren una enorme quantitat de deixalles acumulades, i s’emportaren les coses sagrades i tot allò que pogués tenir interès o utilitat. Tancaren les portes i abandonaren el recinte, si bé la propietat els pertany.

Acabava així –tristament– una vinculació d’aquell convent amb la ciutat de Girona que ha durat des de l’any 1637 fins ara. Són tres-cents vuitanta anys que el monestir de l’Anunciació ha restat al mig del veïnatge del barri vell. A les sis en punt del matí, sonava cada dia una campaneta de to suau que contrastava amb els bruels de la Beneta de la Catedral. Ara resta en silenci. Tal vegada fossin mereixedores d’un acte d’homenatge en el seu comiat, encara que ara aquestes gentileses no s’estilen. No deixem de pensar que elles en aquests anys també han sofert els setges, les guerres, els aiguats, les pestes, els estralls de la revolució, la fam de la llarga postguerra... i també la indiferència actual, que és com una altra plaga.

Allà queda aquell enorme conjunt monacal, amb una superfície construïda de més de tres mil metres quadrats, edificats en un punt clau del barri vell, junt a la basílica de Sant Feliu, l’església de Sant Lluc, els Banys Àrabs –encara els en correspon la titularitat–, proper al Galligants, la plaça dels Jurats, el Pou Rodó... Al seu interior hi ha dos claustres, i estances humils però ben situades en un punt neuràlgic de la ciutat antiga de Girona. Pel que sembla, la casa mare de les monges no tindria interès a conservar-ho, ja que la possibilitat de reobrir-ho és impensable per falta de vocacions. Aquella propietat els comportarà en endavant més maldecaps que alegries. Varen arribar a l’Ajuntament notícies d’aquesta mena, però el consistori va desestimar de ple la possibilitat de fer una oferta, assetjat com està pels plans anunciats i no realitzats, i per la falta d’atreviment, que és una característica notòria del l’equip de govern actual.

S’ho mirin com vulguin, però Girona no pot deixar perdre l’oportunitat de vincular aquell enorme recinte a la ciutat. Es posin d’acord les administracions públiques, facin un consorci... però se’n cuidin amb interès. Altrament, qualsevol inversor privat se’ls avançarà, en farà un ús privatiu o desafortunat... i es perdrà la possibilitat de disposar d’uns recintes i uns espais indispensables al barri vell.