Acte benèfic

Dissabte, tornada a l’escenari del crim. Faig cua a la plaça on n’havia fer el diumenge del referèndum per defensar l’urna i poder votar, només que la cua d’avui és més curta i té com a objectiu que em serveixin un “arròs solidari”. Càritas ha organitzat a la plaça, tot el dia, un enfilat d’actuacions musicals i folklòriques per recaptar diners. Al migdia es cuina l’arròs que m’he compromès a venir a consumir. Tots som gent gran; no com diumenge, que abundaven els joves. Aquí el dia de la votació la policia no es va fer visible, però es van activar els nervis quan van anar arribant notícies de la brutalitat d’altres llocs, alguns de molt propers. Una senyora que diumenge va anar a votar em diu: “Estic espantada.” La gent acusa a la cara els fets de diumenge i també de tota la setmana: l’aturada de dimarts, les amenaces del govern espanyol i del rei en persona, la voluntat del president Puigdemont de declarar la independència dimarts, les noves amenaces si ho arriba a fer, la fugida de bancs i empreses, les mediacions internacionals o interiors que no es concreten... “No es queda a l’arròs?” “No, me’n vaig a missa.”

A la tarda, es reprenen les actuacions que han començat al matí. Surten un grup de bastoners. Diria que la gent se’ls mira amb una mica d’aprensió i que ells mateixos se senten incòmodes amb l’exercici. La gent té el cap en un altre lloc. Actuen després unes senyores que toquen les castanyoles. “Alegre com unes castanyoles”? Ja en parlarem un altre dia. La platea de cadires plegables s’omple quan cap al vespre s’anuncia la presència d’un grup d’havaneres. Entre la gent que passeja en aquell moment pel carrer adjacent a la plaça es veuen passar unes banderes espanyoles. Els banderers, un punt desafiadors, venen d’una manifestació unionista que s’ha congregat davant l’ajuntament i que és com l’assaig a escala local de la que demà hi ha anunciada a Barcelona. La gent de les cadires es mira inquieta, però els records de diumenge s’activen. Els de les havaneres canten El meu avi, i el “visca Catalunya, visca el català” que inclou la lletra fa que el públic se sobreposi i s’uneixi al crit. El grup deu acomiadar-se sempre amb el “passi-ho bé i moltes gràcies”, però aquest cop el cant s’impregna d’una nova significació que la gent acull picant de mans. La festa acaba amb els cors de la Sala Cabanyes cantant unes pàgines del musical Els miserables. Aquella bandera plegada portada per un jove que ens inquietava una mica quan la vèiem darrere l’escenari és la vermella que crida a la llibertat en l’apoteosi final de la funció. Càritas no havia calculat els efectes benèfics del seu programa. “Me’n vaig més reconfortada, però la processó va per dins.” A tots ens hi circula, senyora.