Bandera blanca

Escric això dimarts abans que el president Puigdemont ens informi, a la recentment dividida societat catalana, de la decisió presa després dels resultats del passat 1 d’octubre.

No vull que arribi el moment en què se’m faci evident que el trencament social que aquest procés d’independència, tal com s’ha imposat, ha provocat en els ciutadans i que es minimitza reiteradament. Sí, trencats i assenyalats. Essent tots demòcrates, uns i altres, s’ha estigmatitzat els crítics titllant-los d’equidistants, botiflers o fins i tot feixistes. I tot això perquè el discurs no ha agradat. A ningú no agrada gens sentir el que no vol escoltar.

Ja tenim dos bàndols: per un cantó els que, preocupats davant el futur incert i la inseguretat, pensen que aquest país avui ja perd segur. Són els que pensen que negar o menysvalorar l’evidència de les pèrdues reals en la nostra capacitat de gestió, d’incidència en el món, i sobretot en la nostra convivència i qualitat de vida és irresponsable i que els que ho han propiciat han estat com a mínim agosarats en el seu engany i ens faran més pobres, més dèbils, amb més mancances...

I per l’altra banda els que il·lusionats davant l’aventura estan convençuts que hem arribat a Ítaca i que aquell país tan petit serà lliure d’unes cadenes que ni jo ni cap d’aquells que conec (siguin independentistes o no) m’havien dit, fins fa cinc anys, que els empresonaven.

Bandera blanca, senyors, i noves eleccions. Hi som a temps. Eleccions i responsabilitat compartida per no fer-nos mal. Trencar-se és un petit moment i redreçar aquest trencament sempre deixa ferides. Minimitzar-ne els efectes només ho fan els idiotes.

Independència suspesa.