El primer desobedient

Després de la cafrada policial de l’1 d’Octubre i de tot el que va arribant, em sembla oportú recordar la figura, el pensament i, sobretot, el testimoni de desobediència civil davant les estructures de l’Estat que ens deixà el sacerdot Lluís Maria Xirinacs i Damians (Barcelona, 1932 – Ripollès, 2007), que ara fa deu anys es deixà morir conscientment com un suprem acte de protesta final davant dels atropellaments del poder espanyol (i, en la part que li correspon, del poder català) contra els pobles dels Països Catalans.

Això ens recorda la primera biografia completa (un volum de gairebé 800 pàgines) sobre Xirinacs, el profetisme radical i no violent, que ha escrit el professor i escriptor Lluís Busquets i Grabulosa (Olot, 1947) i que ha editat Balasch Editor ([email protected]), amb seu a Sant Cugat del Vallès. Allí podem trobar-hi els diversos períodes de la seva vida: la seva vocació i formació sacerdotal (en un període dominat pel catolicisme franquista), la seva implicació en l’oposició a la dictadura, la seva radicalització immediata (amb les repetides vagues de fam), la seva col·laboració amb l’Assemblea de Catalunya (que va voler sempre comunitària, assembleària, no partidista i no violenta), el refús del Règim, la lluita contra la jerarquia eclesial, les campanyes a favor de l’amnistia dels presos polítics (amb els seus dejunis davant la presó Model), les cartes, manifestos, articles, llibres i viatges que realitzà arreu en pro de la llibertat i la justícia, els seus temps de presó per aquests motius, les seves opcions polítiques, les seves decepcions i acusacions davant les “traïcions dels líders” en els temps de transició política (final de l’Assemblea de Catalunya, pobre Estatut i Constitució –que considerava una estafa) i, en fi, en els anys vuitanta i noranta, després d’un temps al marge de la primera línia de l’actualitat, temps també per a l’estudi (universitari), la reflexió personal profunda, la connexió amb grups de base per a una alternativa al model capitalista, les Convencions per la Independència Nacional i altre cop, el 2000-2002, algunes altres accions, com la campanya Jo també em planto per l’Assemblea dels Països Catalans, a la plaça de Sant Jaume, i el discurs al Fossar de les Moreres, l’11 de setembre del 2002, en què, davant la violència de l’Estat, es declarà, polèmicament, “amic d’ETA”. Des del 1967, que començà el seu procés d’implicació personal i política, fins al 2007, que morí, amb un impressionant testament final (oferint el més preuat d’ell, la vida, per la llibertat del seu i de tots els pobles, i “per la natura, presonera nostra”), són 40 anys d’haver estat al capdavant –pràcticament en solitari– de les formes més arriscades del compromís social i religiós, polític i nacional i humà i ecològic. És per això que es pot dir que l’actual onada de revolta popular que hi ha al país arrenca, en gran manera, del seu “profetisme radical i no violent”, sacsejador de consciències, d’actituds i de comportaments, tal com es dedueix d’aquest completíssim treball biogràfic –talment una història catalana de bona part del segle XX– que ha fet Lluís Busquets i Grabulosa.