L’abans i el després

Em fa l’efecte que ahir hi va haver un abans i un després. I que no serà un abans i un després qual­se­vol. Perquè s’hi han atre­vit. Presó sense fiança per a Jordi Sànchez, pre­si­dent de l’ANC, i per a Jordi Cui­xart, pre­si­dent d’Òmnium Cul­tu­ral. Estic, fran­ca­ment, per­plex. Com­mo­ci­o­nat. Han dina­mi­tat, defi­ni­ti­va­ment, el diàleg. El mateix dia que el pre­si­dent Puig­de­mont pro­po­sava diàleg a Rajoy (“li demano que con­cre­tem, el més aviat pos­si­ble, una reunió que ens per­meti explo­rar els pri­mers acords”), la res­posta va ser ter­ri­ble. Presó sense fiança. Una bar­ba­ri­tat. Em sem­bla que la d’ahir no va ser només la res­posta al que va pas­sar els dies 20 i 21 de setem­bre, com diu la reso­lució judi­cial, sinó que va ser, també, una res­posta a l’1-O. I em sem­bla, sin­ce­ra­ment, que hi haurà un abans i un després. Els matei­xos afec­tats, en una altra jugada que demos­tra com de difícil és fer callar a qui no vol callar, van diri­gir-se ahir mateix a la població a través d’un vídeo dema­nant-nos calma i sere­ni­tat. Ells, que aca­ba­ven d’entrar a presó. Cos­tarà. Perquè si alguna cosa va gene­rar ahir aquesta decisió va ser un estat d’indig­nació. Se sen­tia, s’olo­rava, es flai­rava i es res­pi­rava indig­nació. Perquè anar a presó, l’any 2017, per haver capi­ta­ne­jat una mani­fes­tació pacífica (com ho van ser totes les de la Diada) no pot gene­rar gaire res més que indig­nació. Els he de con­fes­sar que aquests dar­rers dies, veient alguns ges­tos, d’aquí i d’allà, em vaig arri­bar a creure que pot­ser sí, que pot­ser en algun moment algú s’asseu­ria en una taula a par­lar. Aquest cop l’il·lús he estat jo. Il·lús i ingenu. No vaig comp­tar que, efec­ti­va­ment, quan es tracta de mobi­lit­zar l’inde­pen­den­tisme, l’Estat mai no falla. I ahir ho va demos­trar una altra vegada. Rajoy rebut­jant una nova pro­posta de diàleg, i l’Audi­en­cia Naci­o­nal, hores més tard, empre­so­nant Sànchez i Cui­xart. Sento ver­go­nya, fran­ca­ment, d’un Estat que en ple segle XXI té pre­sos polítics i pànic a nego­ciar. On ets, Europa? Sento ver­go­nya i els volem a casa. I per això només podem fer una cosa, i és no caure en la pro­vo­cació. Un cop més, la res­posta ha de ser serena, pacífica i mul­ti­tu­dinària. Però a ningú no se li escapa que venen dies com­pli­cats. I que ahir hi va haver un abans i un després.