Coratge

Hem après tan­tes coses aquest mes. Hem après que els cata­lans no estem con­dem­nats a ser covards i mer­ca­ders i que això era una ide­o­lo­gia per man­te­nir-nos dedi­cats a l’eco­no­mia i a la cul­tu­reta i resig­nats a no tenir poder polític real. Hem après a llui­tar pacífica­ment. Hem après a con­ver­tir la nos­tra vic­ti­mit­zació i indig­nació secu­lar amb Madrid en un relat posi­tiu que explica a tot el món que nosal­tres som els bons, els opri­mits però també els valents. Hem après a des­pu­llar les ide­o­lo­gies que ens volen fer des­car­ri­lar, des del pro­ces­sisme de Fer­ran Rodés fins al cinisme d’Évole, des de la vul­ga­ri­tat d’Oliu fins a l’este­ti­cisme de Colau. Hem après a viure sense les fan­ta­sies ante­ri­ors, com ara que el Barça és més que un club o que Europa no per­metrà segons què.

Una altra cosa essen­cial que hem après és la dis­ci­plina de con­ti­nuar avançant mal­grat la difi­cul­tat de saber si estem seguint l’estratègia més bona. Tot i no enten­dre o no estar d’acord amb la decla­ració sus­pesa del dia 10, els inde­pen­den­tis­tes, que abans ens haguéssim tirat els plats pel cap, hem con­ti­nuat units –expec­tants, impa­ci­ents, però units–. I és que vivim en la incer­tesa pròpia de la guerra, una incer­tesa que passa en tots els àmbits de la vida, però en la guerra és deter­mi­nant perquè, vaja, perquè a cada decisió t’hi va la mateixa vida, que en el nos­tre cas vol dir la vida política col·lec­tiva.

Al trac­tat de teo­ria de guerra Vom Kri­ege de 1832, Carl von Clau­sewitz posa l’exem­ple de Napoleó per mos­trar que a la guerra la con­veniència de cada estratègia només es pot ava­luar a poste­ri­ori. Escriu: “No es pot dir per­fec­ta­ment que el 1805, el 1807 i el 1809 Bona­parte va mesu­rar cor­rec­ta­ment el seu ene­mic, i en canvi el 1812 no? En els pri­mers casos, tenia raó; en l’últim, es va equi­vo­car; i això ho podem dir perquè el desen­llaç ho demos­tra.” (II, V) Per tant, si d’una banda la bata­lla d’Aus­ter­litz con­tra l’exèrcit aus­tro-rus el 1805, la con­questa de Prússia i Por­tu­gal el 1807, o la bata­lla de Wagram con­tra Àustria el 1809, con­fir­men que Napoleó va ser un coman­dant magis­tral, d’altra banda la invasió fra­cas­sada de Rússia el 1812 demos­tra el con­trari: que Napoleó era una figura catastròfica que merei­xia l’exili a Elba i Santa Helena.

Tot fa pen­sar que el desen­llaç del nos­tre con­flicte serà la inde­pendència. Tot i així, men­tres­tant hem de con­ti­nuar avançant en un ter­reny en què els encerts només es conei­xen un cop es veuen els resul­tats i en què hem de seguir cega­ment el pre­si­dent però alhora empènyer-lo perquè no s’enca­lli. Per fer això, les cites famo­ses de Napoleó sem­pre són recon­for­tants: “El coratge no és tenir la força per avançar; és avançar fins i tot quan no tens la força per fer-ho.”