És clar que tenien nom!

A Carles Puigdemont, amb la meva solidaritat.

En començar a mirar el llibre titulat Tenien nom em va venir al cap un acudit antic que se li pot aplicar. Però si abans ens feia gràcia, en aquest cas ens fa esgarrifar. De primera intenció pot resultar més fred que una nevera, però quan s’hi va pensant i, sobretot, si s’hi troba esmentat algun conegut, en realitat fa feredat. Tot vingué d’un mestre que ens insistia que llegíssim almenys una estona cada dia i, una vegada, per fer-se emfàtic, ens digué que, si no teníem res més, agaféssim un d’aquells llistats de telèfons que hi havia sempre a l’abast encara que no es tingués aquest servei a casa, i un espavilat el va replicar dient-li que era una obra amb massa personatges.

Quan vaig tenir a les mans Tenien nom, que no és més que una, molt llarga, llista de noms, em va venir al cap aquell acudit, però resulta que, si les persones que figuraven als llistats era perquè tenien telèfon, els d’aquest llibre hi són perquè van ser afusellats –assassinats, diria– per les autoritats franquistes, a les terres de Lleida, entre l’any 1938 i el 1963. Amb molt poques excepcions, si és que n’hi ha alguna, la justícia no actuà pas contra delictes de l’ordre comú amb tanta duresa. En crims d’aquest tipus s’era benèvol; el càstig aquí es devia al fet de no acceptar suposadament els preceptes fonamentals d’“una, grande y libre”, el nacionalcatolicisme, el caudillo i tot allò que ja sabem... Talment com fa molt poc han posat les mans damunt de dos Jordis, acusats de sedició, com en aquells temps, i en canvi han indultat al mateix temps sis delinqüents de l’ordre comú, entre els quals hi havia traficants de drogues que deuen haver pagat bé, aleshores, amb gran facilitat eren passats per les armes.

A qui li agradin les estadístiques, se li pot explicar que durant aquell quart de segle que el règim preconitzà i celebrà amb l’epígraf “25 años de paz”, només a la província de Lleida mataren de mitjana més de quatre-cents éssers humans cada any. Són més de quaranta ferides plenes de sang, que no haurien de cicatritzar mai, les que deixaren cada mes en el teixit d’aquella societat: vídues, orfes i tanta gent que mai deixaren de trobar-los a faltar. No cal dir que és una llista que posa la pell de gallina i, en molts casos, com el meu, ens ha fet plorar. D’on ha sortit aquesta denúncia tan contundent, documentada cas per cas i poble per poble, sense cap mena de dubte? Doncs de l’estudi d’una extraordinària, íntegra, minuciosa i compromesa professora de la Universitat de Lleida, amb l’ajuda de dos col·laboradors més joves. Ella es diu Conxita Mir; ells, Albert Rafael Cots i Gabriel Ramon-Molins. Com a tots els qui han trescat pels arxius estic al cas de la feinada que significa haver fet aquesta llista de víctimes de la repressió franquista a les terres de Lleida (1938-1963) aconseguint que, de cada un dels membres d’aquest enorme conglomerat, se’n recuperi el nom, se sàpiga on van morir i algunes dades més. Ja és alguna cosa. Tants n’hi ha encara de qui no s’ha sabut mai més res.