Productivitat i democràcia

Amb l’envelliment de la població, els països europeus s’enfronten a un important repte les properes dècades. El percentatge de gent en edat de treballar disminuirà i, si tots els altres paràmetres de l’economia es mantenen igual, disminuiria la producció per capita, i per tant, el nivell de vida general.

L’alternativa més òbvia és augmentar la producció que contribueix a fer cada una de les persones que pot treballar. És a dir, millorar la productivitat. Aquesta es calcula com la ràtio entre la producció total (PIB) i la gent que treballa (població ocupada). Malauradament, la productivitat evoluciona pitjor a Europa que a la resta d’economies desenvolupades. En aquestes millora un 2%, un ritme similar al de fa vint anys, mentre que els països europeus l’han reduït per sota del 0,5%. És prioritari que els països d’Europa tornin a recuperar una bona evolució de la productivitat.

La productivitat ES pot augmentar amb un increment del factor capital, per entendre’ns, del nombre de màquines que hi ha a l’economia ajudant els treballadors. Una altra manera és mitjançant la innovació tecnològica o les millores organitzatives, que permeten millorar l’eficiència amb què s’utilitza el factor productiu treball. Això s’anomena productivitat total dels factors (PTF). Els estudis mostren que és precisament en aquest àmbit, la PTF, on les economies europees mostren una pitjor evolució.

Els estudis també mostren que el problema no radica en la manca d’innovació, sinó en que la difusió d’aquesta innovació cap a totes les empreses és deficient. Les empreses que utilitzen tecnologies frontera mostren millores importants de la productivitat, i són la resta, les que no aconsegueixen incorporar les innovacions tecnològiques al seu procés productiu, les que no milloren la productivitat. Un altre problema es pot donar si hi ha una assignació ineficient dels recursos productius. Un exemple paradigmàtic el tenim en la bombolla immobiliària experimentada a Espanya i altres economies de l’any 2000 al 2008. Moltes persones i diners es van desplaçar cap a un sector productiu, la construcció, que va créixer de manera exagerada, sense generar una riquesa a llarg termini. I es van oblidar d’altres sectors amb contingut tecnològic que haurien permès en el futur vendre productes a la resta del món , la qual cosa hauria fet la crisi molt menys llarga i profunda.

Per tal de millorar la productivitat calen reformes estructurals. Un eufemisme tècnic, perquè el problema d’aquestes reformes és que a curt termini són difícils d’implementar i poden tenir costos socials, malgrat els guanys a llarg termini. Les més doloroses, a curt termini, són les que s’apliquen al mercat de treball, perquè impliquen afavorir la flexibilitat dels sous a la baixa i la flexibilitat de les persones als llocs de treball. És important que quan aquestes reformes s’apliquin es facin servir mecanismes correctors per ajudar els grups de població que en surten més perjudicats. Les reformes laborals els governs del sud d’Europa les han anat aplicant a requeriment de les autoritats europees.

Però hi ha altres reformes també molt importants. Les que afavoreixen la competència entre empreses i la difusió de les innovacions tecnològiques. Les que permeten que les empreses ineficients hagin d’abandonar el mercat i siguin substituïdes per altres de més eficients. Aquí apareixen dificultats. Als estats del sud d’Europa, hi ha sectors econòmics protegits pel sector públic que generen rendes molt elevades malgrat la seva poca eficiència. Les dificultats que els governs posen a les possibles empreses entrants o els ajuts més o menys encoberts a les ja existents dificulta el procés de substitució –hi ha estats on l’electricitat, el gas, o els serveis telefònics, per exemple, són més elevats que en d’altres–. Des de la lògica de l’interès públic, els governs s’haurien de resistir a les pressions d’aquests lobbies. Però en països amb unes institucions menys transparents, com els del sud d’Europa, els governs poden protegir aquests lobbies. I tal vegada compartir, de manera més o menys amagada, part dels guanys de les elevades rendes (corrupció política). Amb això permeten un deteriorament de l’economia i frenen la millora de la productivitat. “Crony capitalisme” en diuen els anglosaxons; “capitalisme d’amiguets”, en una traducció suau. I, per descomptat, els governs es poden cobrar els favors previs quan necessiten ajut polític. Un exemple ben proper: pronunciaments polítics o moviments de seus socials per crear un estat d’opinió.

Resumint: per millorar la productivitat i el nivell de vida dels ciutadans en el futur cal un esforç per realitzar innovació i difondre-la per tot el teixit productiu. Però és imprescindible també l’eliminació de quasimonopolis massa vinculats al poder polític, mitjançant una democratització i una major transparència de les institucions polítiques i econòmiques, així com una despolitització dels organismes reguladors i judicials. Som-hi, doncs.