Del xoc a l’estat de xoc

Ahir semblava que havia de passar tot, el dia del xoc i també el dia de la república. Tots reunits: els del Parlament, los del Senado, els del Piolín, els dels jutjats, el govern, el gobierno… I la gent a la plaça Sant Jaume. Expectant. I tots els altres davant del Twitter o davant la tele. També expectants. I encara, les posteriors declaracions trilingües del qui ja no sabíem si era tant el nostre president, unes declaracions que no arribaven. I el silenci monolingüe d’aquell altre gallec que torna a manar a Espanya. O és sempre el mateix gallec? En tot cas, com ahir, avui hi haurà una decepció o una il·lusió colossal: els moviments finals de la partida d’escacs que les ja no tan probables víctimes del 155 jugàvem sense els cavalls d’un exèrcit, sense els alfils de la Unió Europea i sense les caixes fortes soterrades a les torres de bancs i caixes. Som dijous. Quasi les quatre. Envio aquest article sense saber quina decisió ha pres el president. Humanament tot és comprensible. Sé que hagi decidit què hagi decidit no l’acusaré. Qui soc jo? De fet, què en sé? I d’altra banda, tal com em va dir un dia en Modest Prats, de comprensible humanament ho ha de ser tot. Perquè, si no, què? Jo pensava que, després de tantes amenaces i de tants jocs desbocats de canells i porres, no hi havia independentistes que –alehop!– haguessin recuperat el que a Madrid en diuen seni. En coneixia, però que deien que no veuran mai la república. Uns perquè són molt grans. D’altres perquè s’espantaven i tenen la dosi del pessimisme en el seu ADN. Seny, rauxa, pessimisme i persistència: els quatre gens d’aquest poble. Amb el cinquè, el del pacte, aparcat perquè per dialogar en calen dos. I a l’Europa de la UE, tres. Envio aquest article sense saber què ha passat. Il·lusió i confiança, però perquè, si no, què?