La calma abans de l’alba

Començo a escriure aquestes línies a la taula del meu estudi a Barcelona. Teclejo els mots al meu ordinador, envoltat de centenars de llibres. Ben a prop, el meu exemplar de L’Eneida. És dimecres, dia 25 d’octubre. Podria ser un dia qualsevol: res sembla que alteri la vida quotidiana. I tanmateix, intangible com l’esperit d’un poble i sòlida com la textura d’una pedra, la història en majúscula –ara sí, definitivament– se’ns mostra amb tota la seva crueltat: una decisió i dos camins a seguir radicalment oposats. Perquè entre l’opressió –i la humiliació sense concessions– i la llibertat, tan sols hi ha la raó d’una voluntat que escull per deixar enrere el vertigen que suposa fer un pas definitiu cap endavant. Certament, ignoro el resultat dels plens del 26 i 27 d’octubre. Però en el meu cas tinc clar que aquest camí és el de la proclamació d’independència sense convocatòria d’eleccions (tot i les últimes notícies al respecte). No puc pas dir altra cosa –qüestió de coherència– després de quatre dècades lluitant pacíficament per una idea. Una idea que darrere té una llarga història –en el meu últim article comentava les crisis hagudes en els darrers segles des de la unió dinàstica: 1640-1652; 1705-1714; 1936-1939. La darrera –aquesta que ens afecta a nosaltres–, encara no té unes dates precises. I és just aquesta obertura en la cronologia dels fets, allò que fa que el destí hagi posat en les nostres mans una decisió greu i dolorosa. No som un poble petit, condemnat a ser derrotat per un fat inescrutable. Al capdavall, el dret dels pobles a la seva llibertat es demostra en els atles d’història –en el constant desplaçament de les fronteres en els mapes–. En origen, l’autodeterminació no és una realitat jurídica. Es tracta d’un esdeveniment que té una genealogia atàvica.

És absurd i irracional negar la realitat dels fets: hi ha un moment en què es produeix una ruptura i les costures rebenten. Quan la resposta és la humiliació absoluta i es manifesta la negació de qualsevol diàleg, la teoria de la causa justa pren cos i troba el seu lloc en la raó dels més incrèduls. Invocar la por –el pànic– és una derrota. Perquè el problema es basa en la concepció de la natura d’un Estat que ens vol prostrats i que atempta –en aquest cas sí– contra la solidesa dels valors dels catalans. No cal pas fer un nou memorial de greuges que justifiqui aquesta posició. I L’Eneida? Segons Virgili, “Audentes Fortuna iuvat”. És a dir: “La Fortuna afavoreix els qui opten pel coratge.” Etimològicament, “coratge” és un concepte que remet al cor. El cor, l’antiga seu de la intel·ligència i la raó. Tothom té la seva ideologia i també té els seus somnis. Però la vida quotidiana, tal com l’entenem, ha entrat en suspensió. Cadascú ha de saber què cal fer i quin és el camí. La neutralitat ja no és possible i el coratge exigeix tenir el valor –passi el que passi– de mirar endavant sense nostàlgia.