El xantatge violent

Si és o no el moment propici per a una declaració d’independència, si és l’única alternativa o n’hi ha d’altres que no impliquin estrictament unes eleccions autonòmiques en un escenari de pèrdua de l’autogovern, ha generat i genera un debat intern i ciutadà intens en l’independentisme. Sobretot en un dia d’infart com el d’ahir, el d’avui i els que vindran. Però hi ha una certesa que s’imposa sobre els càlculs tàctics o d’oportunitat. No es pot cedir al xantatge de la violència. Mai, en cap circumstància, i menys encara quan qui amenaça d’exercir-la és un estat que en té el monopoli de la gestió. L’1-O va marcar un punt de no retorn per moltes raons. El referèndum va corroborar que un estat no pot actuar en contra de dos milions de persones decidides a defensar les urnes i en va destapar una capacitat repressiva desproporcionada, però, sobretot, va eixamplar la distància d’una majoria ciutadana que veia en l’Estat espanyol una preocupant exhibició d’involució democràtica, al marge del debat sobre la independència. I això, per part d’un govern que ha rebutjat la negociació per resoldre un conflicte polític i que, en substitució i per posar fi al problema, està disposat a vulnerar drets fonamentals a cada cop de porra i vidre trencat. És el xantatge de la violència: seràs meva perquè, si no, et destruiré. Amenaces d’aquesta mena només deixen una sortida: una defensa aferrissada i col·lectiva de la llibertat.