Braç a braç

Hi ha una majoria àmplia a Espanya que no creu ni entén la plurinacionalitat del seu estat i una minoria dominant disposada a eliminar-la caigui qui caigui o el que caigui. També hi ha una majoria àmplia a Catalunya que vol exercir la seva sobirania, decidint com es relaciona amb Espanya i la resta del món, i hi ha una minoria dominant que ha iniciat el camí per separar-se d’aquesta Espanya. Són dues realitats polítiques que conviuen malament. Una es vol expressar amb vots i l’altra prefereix expressar-se amb repressió. El camí és un pedregar i és difícil transitar-lo sense ensurts. Per tot això avui som on som; per això fa dies, setmanes, mesos que estem en un Dragon Khan polític i emocional; per això tanta agitació, incertesa, i per això la república proclamada ahir al Parlament ha nascut amb il·lusió i amenaces a parts iguals. La desconnexió mental i emocional de molts catalans respecte d’Espanya, les manifestacions massives, el 9-N, la majoria independentista al Parlament, el referèndum de l’1-O, són una realitat incontestable. Fets que ens han conduït a on som avui, al llarg d’un procés del carrer i de la política; transversal i plural, al carrer i a la política; amb dubtes, velocitats diferents i discrepàncies, al carrer i a la política. Sense herois, ni traïdors, ni valents, ni venuts, ni somiatruites. Només catalans que comparteixen el somni, l’objectiu de fer de la República catalana, una realitat útil per als catalans, per a la seva prosperitat, per a la seva cultura, per a la seva pluralitat, per a la llengua catalana, per a les seves institucions, la seva escola, la seva solidaritat, la seva història, la seva cohesió social, la justícia i la democràcia... Tots hi han de ser, avui, demà, d’aquí a deu mesos o d’aquí a vint anys, per proclamar el nou país, per construir-lo tots plegats o, en el pitjor dels casos, per defensar braç a braç tot allò de bo que té i que tants cops han intentat anorrear, si no liquidar. A ningú se li escapa que ho tornarem a veure aviat. La realitat espanyola, amb DI o sense DI, passa per intentar-ho de nou. Aquest cop és a través de l’article 155 de la Constitució, intervenció sine die de la vida catalana, foc a discreció. Calia coratge per arribar fins aquí i en caldrà per seguir endavant.