‘A mí, la legión’

De camí cap a la redacció no em queda més remei que anar pel passeig de Gràcia. Ahir, dia d’exaltació nacionalista espanyola, vaig coincidir amb la manifestació. Vaig parar atenció per escoltar aquells que diuen que se senten catalans i espanyols. Ho dic pels de Ciutadans, dels quals es podien veure moltes banderes i que molt amablement em van obsequiar amb un adhesiu, la qual cosa no vaig rebutjar perquè augmenta el marxandatge que col·lecciono del procés. Em va sorprendre no el fet que es cridés “Viva España” o “Soy español, español” –aquí no ha arribat la correcció política de feminitzar el qualificatiu–, sinó, de tant en tant, un “Visca Catalunya” –poc que ho cridaven aquests mateixos quan t’esbatussaven per fer-ho–. Em sorprèn el seu amor per Catalunya perquè en cap moment vaig sentir ningú parlar en català. Simptomàtic. Soc gran fan dels castellanoparlants que se senten també catalans i orgullosos dels seus fills i nets, als quals intenten parlar en català. Però no entenc que tant amor per Catalunya passi perquè tothom s’expressi en castellà.

Malauradament, quan vaig sentir que s’adreçaven a mi en català –“Jaume”– eren uns parents, militants socialistes de tota la vida, als quals vaig dir que creia que aquell no era el seu lloc ni el de cap socialista. Si més no, dels que tenen memòria de la “suor socialista” que va fer tant per assolir un mínim autogovern que ara ens prenen.

També vaig sentir el crit de “No somos fachas, somos españoles”. Una lletania que fins i tot m’han comentat coneguts meus: es porta dir fatxes als unionistes. Bé, no ho he pogut comprovar. De ben segur que hi ha algun cas, però a mi em sona a lament victimista –sí, victimisme d’aquell que diuen que els catalans en som especialistes–. El que sí que vaig comprovar és com un home que cridava això de “no somos...” portava una gorra de la legió. Fatxa potser no, però gust pel militarisme, déu-n’hi-do.