La llei de la condescendència

El català continuarà sense ser cooficial a la Franja de Ponent. La llei de llengües, aprovada per les Corts aragoneses, reconeix el català i l'aragonès com a llengües pròpies i històriques d'Aragó. El castellà es manté com a l'única llengua d'obligat coneixement. No obstant això, la nova llei contempla que els franjatins que ho demanin puguin rebre l'ensenyament en català i en català ser atesos per escrit des de l'administració aragonesa. Per a Adolfo Barrena, diputat aragonès d'IU, és una incoherència que per llei l'anglès o el francès siguin assignatures obligatòries a l'escola i, en canvi, el català o l'aragonès, optatives en els respectius territoris (www.racocatala.cat, 19-12-09). D'altra banda, la Federació d'Organitzacions per la Llengua Catalana (FOLC) ha emès un comunicat denunciant que «és una vergonya que encara avui, al segle XXI, els drets lingüístics més elementals siguin vulnerats a l'Aragó» (www.radiocatalunya.ca, 20-12-09).

La ratificació el 2001 per part d'Espanya de la Carta Europea de les Llengües Regionals o Minoritàries, instava Saragossa i Madrid a promoure avenços en el reconeixement i l'oficialitat de les llengües territorials. I és que a partir d'una mínima base jurídica, encara que sigui molt miserable, és possible anar incorporant millores en una llei. Però allò determinant han estat els informes del Consell d'Europa, en els quals especificava la manca de mesures de l'executiu aragonès a l'hora de promoure l'ús del català a la Franja de Ponent. Arran d'això, el president Marcelino Iglesias s'ha vist empès a reaccionar introduint quotes de català a l'ensenyament, malgrat que només ho ha fet en alguns centres públics. Així doncs, des de fa dos cursos el CEIP San José de Calasanz de Fraga va esdevenir un col·legi oficialment trilingüe. El 40% de les matèries s'imparteixen en castellà, un altre 40% en anglès i el 20% restant en català. Amb tot, el castellà no ha deixat de ser mai l'única llengua en la qual s'expressa l'escola (i l'AMPA) en els comunicats externs per a les famílies.

Poder viure en la llengua del territori és un dret que s'adquireix en el moment de néixer. Les persones o els governs poc democràtics són aquells que no el tenen en consideració. Salvant algunes excepcions molt dignes, l'Aragó postfranquista ha mostrat molt poc interès tant amb el català com amb l'aragonès (més aviat, aversió). En rigor, l'historiador Joaquim Montclús detalla que quan manava el PP a la Diputació General d'Aragó, en un acte organitzat per una entitat cultural de la Franja contra la unitat de la nostra llengua, un dels ponents va declarar: «El conseller de Cultura ens ha donat diners per fer soroll contra el català» (El Periódico de Catalunya, 19-12-09). En aquest mateix sentit, el jurista Alfons López Tena va subratllar (23-2-08) que les autoritats espanyoles centrals i aragoneses es van negar a rebre els experts del Consell d'Europa per informar-los sobre la Franja en matèria lingüística. La desídia envers la nostra llengua explica que finalment Iglesias hagi donat curs, després d'11 anys com a president, a una llei que no és més que un gest de condescendència. Vaig descobrir aquesta forma d'actuar fa uns anys quan un taxista barceloní, en constatar que em mantenia en català per més que ell parlés en castellà, em va etzibar: «Puedes hablarme en catalán.» Els condescendents són així: et donen permís per existir. És una manera ostentosa de dir-te que qui manen són ells i que és millor estar-hi bé. Que et tolerin és intolerable.

La grandesa de la classe política es mesura pel respecte cap als col·lectius més vulnerables. En el cas aragonès, el tracte a les llengües autòctones és la mesura de com una terra té cura d'una part de la seva riquesa: el patrimoni lingüístic.