Ciutadans de Catalunya...

Era el 23 d’octubre de 1977. La gentada que omplia la plaça Sant Jaume mirava en direcció al balcó del Palau de la Generalitat, la institució històrica dels catalans, la que entroncava el país amb la legalitat republicana després de la llarga nit franquista. De sobte, el president Tarradellas, arribat del seu llarg exili previ pas per Madrid, va deixar anar una frase que ha passat a la història: “Ciutadans de Catalunya, ja soc aquí!” Explico això perquè aquests dies dirigents de l’unionisme més anticatalà com ara Inés Arrimadas i l’incorregible Girauta han posat aquesta frase del president com a fonament del seu partit, Ciutadans. I no és una broma!

No oblidem que la figura de Tarradellas –en part a causa del seu enfrontament amb Jordi Pujol– ha estat un caramel per a diferents opcions polítiques que, al llarg d’aquests anys, han intentat patrimonialitzar el seu llegat. Però és clar: saben Arrimadas o Girauta (o Albiol, Casado o Rodríguez Ibarra, que també l’han citat aquests dies) qui va ser Tarradellas? Ho dubto. Saben que va marxar a l’exili el 1939 i que s’hi va passar gairebé quatre dècades? Saben que el 1954 va substituir Josep Irla com a president de Catalunya i que durant 23 anys, des de Saint-Martin-le-Beau, va mantenir viva la flama de la Generalitat en les pitjors condicions? La mateixa Generalitat que avui Arrimadas, Girauta i Albiol –amb la col·laboració indispensable d’Iceta i del PSC, no ho oblidem mai– volen destruir. Saben que es tracta d’una institució que clava les arrels al segle XIV i que va ser abolida anteriorment per Felip V i Franco?

Per acabar, només un consell. Gratuït. Deixin de reivindicar personatges que els van grans i que no tenen res en comú amb el seu ideari. Tot i que la ignorància és molt atrevida, millor que busquin referents històrics que els poden ser més propers, ideològicament parlant, és clar. Jo els en proposo dos: Millán Astray –el de “Muera la inteligencia”– i, més contemporàniament, Manolo el del Bombo.