Vergonya i ràbia

El divendres dia 27 d’octubre el Parlament, fent-se seu el referèndum de l’1-0, va declarar la República Catalana. Tot eren celebracions, abraçades, ulls plorosos d’emoció... Ho hem aconseguit, ens dèiem mentre brindàvem amb cava i ratafia. Al balcó de l’ajuntament de Santa Coloma de Farners ja no hi onejava l’estelada, sinó la senyera. Anem a dormir republicans.

Des de Madrid, comencen a aplicar l’article 155, que vol dir la suspensió efectiva de l’autonomia. Es destitueix tot el govern i el Parlament. Aquesta actuació del govern del PP és molt similar al decret de Nova Planta del 1714, en què se suspenen totes les institucions i constitucions catalanes en virtut del derecho de conquista.

El dissabte 28 d’octubre el govern del PP torna a fer ús del dret de conquesta. És la visualització més clara que som un país ocupat o directament una colònia. I, des de Madrid, es convoquen eleccions pel 21 de desembre. Durant les primeres hores d’aquell dissabte, ningú diu res. Ni el president, ni cap membre del govern, ni cap partit polític. Només silenci. La bandera espanyola continua onejant al Palau de la Generalitat. Es nota un cert sentiment dins una certa quietud i perplexitat. A la tarda, el president Puigdemont ens envia un missatge des de Girona en què ens demana “paciència, perseverança i perspectiva”. Acaba la seva intervenció amb un visca Catalunya.

El diumenge 29 d’octubre continua la incertesa i, per molts, la perplexitat. No passa res remarcable excepte la victòria del Girona sobre el Madrid.

El dilluns 30 es fa pública la querella del fiscal general de l’Estat contra el president i els membres del govern i contra la mesa del Parlament. Per ordre directa del ministre se’ls acusa de rebel·lió, sedició i malversació. És inaudit. Aquesta gent no respecta res. Ni les seves pròpies lleis. Cada dia Espanya és més semblant a Turquia. Pels voltants del migdia, salta la notícia que el president Puigdemont és a Brussel·les. Continua la perplexitat. També hi són alguns consellers. S’anuncia que l’endemà, dimarts, el president farà una declaració en roda de premsa.

Dimarts 31. El president s’explica i aclareix moltes coses: es va declarar la república però no es va implementar davant la possibilitat molt real de la forta violència de l’Estat. No es va voler posar els funcionaris i la ciutadania davant les armes de l’Estat. Venia a dir que l’Estat espanyol és tan bèstia i violent que ho farà tot per impedir la realització de la república. Hi havia indicis de repressió greu que podia portar a ferits greus. Davant de tanta brutalitat possible, entenc que el govern prefereixi parar màquines, encara que sigui incomprès per alguns. El mateix dimarts, amb una rapidesa inaudita i sospitosa, l’Audiencia Nacional cita a declarar el president i tot el govern pels dies 2 i 3. Igualment, el Tribunal Suprem cita la presidenta del Parlament i els membres querellats pels dies 2 i 3 de novembre.

Dijous 2 de novembre. El jutge del Tribunal Suprem atén la petició dels advocats de la presidenta del Parlament i els altres quatre membres de la mesa i suspèn la declaració fins al dijous dia 9. En canvi, la jutge de l’Audiencia Nacional no atén a res. Pren la declaració del vicepresident Junqueras i dels altres vuit consellers. I en menys de tres hores dicta presó incondicional per a tots ells. Només puc dir que sento vergonya, molta vergonya. I ràbia, molta ràbia. Però, com ens diuen des de les presons, hem de continuar lluitant, amb calma, per aconseguir la victòria d’una Catalunya independent.