Vergonya pública

Mentre escric, el país, Catalunya, està parat. La resta de l’Estat no se sap si en aquests moments pensa en alguna cosa o deixa passar el deute públic i la corrupció riu avall de la història com una manera pròpia, atàvica, de fer país, mentre la majoria fa cervecitas i cafelitos tot esperant que escampi la boira, sobretot la catalana, que ja els està donant la tabarra.

NO és un xoc de trens, és un xoc cultural. No és un problema polític, és un divorci psíquic. No és un problema legal, és un problema legítim. Tot el que ha passat fins ara, per les dues bandes, es basa en una incapacitat mútua. Els catalans, una gran majoria, fa molt de temps que no saben crear un ordre polític propi. El van començar a perdre ja al segle XV, amb moments de pèrdua completa. I pels que se senten espanyols, mostren una incapacitat psíquica, ranejant en la paranoia, en el fet d’una catalanitat lingüística i cultural que no vol ser assimilada a la cultura castellana. Amb l’afegit que tenen interioritzat que el territori català, i el cultural català, formen part d’una Espanya ideal, seva, que no es pot tocar. I aquest és un conflicte històric, llarguíssim.

Des del pacte del 1978, vam acceptar la convivència dels dos models. Però un partit nacionalista espanyol, el Partido Popular, animat per la ultradreta i per treure vots, el va dinamitar a consciència. Catalunya era autonomista el 2010. Dinamitat el pacte, va aparèixer l’independentisme com una força política real, però a la catalana: incapaços d’entendre i gestionar realment el poder, es va voler fer la revolució de les flors, amb tot el coratge, il·lusió i legitimitat que es vulgui, però quan aquesta revolució, ingènuament, va trencar per la seva banda el pacte, fent lleis que declaraven la sobirania, llavors es va trobar al davant aquells que sí que saben tenir i retenir el poder, sense ambigüitats ni ètica. Els ha bastat agafar els jutges, seus, i fer-los fer la guerra. En menys d’un mes han desballestat la ingènua ofensiva catalana: sense autonomia, amb presos polítics i exiliats. I han convocat unes eleccions –manu diplomaticus, Merkel els hi ha obligat– que ara és l’única taula de salvació tant per als independentistes com per refer el pacte. Hi ha qui el dia 4 d’octubre ja vam demanar eleccions. Doncs bé, sabran ara els polítics independentistes gestionar la causa des d’una estratègia de poder real? De moment van fatal, perquè és evident que cal una llista única frontal, per assolir un % de vots que legitimi urbi et orbi la causa. Un llista per fer d’una vegada un referèndum pactat.

Tota divisió és perdre. I per Rajoy, la fúria repressiva està aturada en espera dels vots. Només els vots poden decidir, ara. Ells faran tot el que podran, fent passar per democràtic el que és el seu interès. I aquí igual, però sense saber mentir com ells, perquè som uns ingenus. Qui va vendre les flors de la independència exprés? Ara anem a votar, però aquí hi ha responsabilitats. Es pot confiar en polítics que es deixen empresonar o han d’exiliar-se? La legitimitat i la dignitat no ho són tot, mai ho han sigut, en política. Per què lluites amb qui mai ha fet servir ni legitimitat ni dignitat: “se la bufa”, per més que, això sí, s’inflen de paraules com paons. La indignació, justíssima, no és suficient; cal estratègia de poder.