Vuits i nous
“«Eppur si muove»”
Si vaig entendre bé l’atribolat directiu de la sucursal catalana d’Amnistia Internacional, la categoria de “pres polític” no figura en els estatuts, el reglament o el que sigui de la institució amb seu central a Londres. S’ha substituït per “presos de consciència”. Els membres del govern català encarcerats preventivament i els presidents d’Òmnium i de l’ANC que es troben en la mateixa situació deplorable, no són ni poden ser, doncs, “presos polítics”. Molt bé. “Presos de consciència”, llavors? Tampoc. Es veu, o em va semblar entendre, que hi ha d’haver sentència ferma, la qual ha de ser examinada pel venerable organisme abans de procedir a la qualificació dels afectats. Sí que s’han tornat delicats, a Amnistia Internacional. Un pres que suma dies a la presó sense judici és menys digne d’atenció que el sentenciat que en resta i sap a què atenir-se. Les organitzacions no governamentals s’acaben burocratitzant, i si perceben subvencions de governs, encara més. Després passa que rep el Nobel de la pau Henry Kissinger, i el de literatura Jacinto Benavente per Los intereses creados.
Uns altres neguen a Puigdemont i els seus consellers domiciliats a Brussel·les la condició d’exiliats. Figura que un exiliat “autèntic” s’ha d’aproximar a la imatge que n’han ofert les pel·lícules, un senyor que passa gana prop d’una estufa en un país remot, o a la imatge dels exiliats de la República sortint pel Voló i anant a parar a Argelers. La Pasionaria, que va fugir amb avió; Azaña, que ho va fer amb cotxe; o Joan Sales a Mèxic, Pere Quart a Xile, Robert Gerhard a Londres fent ballar l’Audrey Hepburn al so de La mare de Déu quan era xiqueta, Pau Casals a Prada, Josep Trueta a Londres o Josep Carner a Brussel·les, no van ser exiliats? Espera’t, que ara rectificarem la història, també de la de la literatura, la música i la ciència.
Uns altres han rigut per sota el nas o s’han entristit quan han sabut que la presidenta del Parlament Carme Forcadell i membres de la mesa van renegar d’algunes actuacions i decisions per evitar la presó que el jutge amenaçava d’aplicar-los. Potser ignoren que la primera obligació d’un acusat és sortir lliure. I la d’un pres, escapar-se, així en la pau com en la guerra. Llegeixo que els empresonats del govern potser s’acolliran a la mateixa tàctica: on s’ha de signar per dir bufona a la Constitució i poder veure la família i seguir treballant en les conviccions? Galileu, davant l’amenaça de ser cremat, va ser el predecessor. Bertolt Brecht en va escriure una obra celebrant-li la decisió, que li va estrenar Charles Laughton. El vicepresident Junqueras, per volum, té una cosa de l’actor. Els que han quedat sancionats per la història són els jutges de la Inquisició. Mentrestant, “eppur si muove”...