Per la dignitat d'Haití

Arriben notícies d'Haití que superen tots els terrors possibles, com l'afany de robar nens desemparats per a adopcions il·legals. I també arriben informacions de miracles, com el d'aquella senyora gran que, després de vuit dies colgada, encara respirava i a qui miraven d'hidratar amb delicadesa, no res, quatre gotes d'aigua espargides amb molta cura perquè un excés de líquid hauria estat fatal després de tanta mancança. Aquests dies, des de la distància, estem observant la part més detestable de l'ésser humà i també molts exemples d'honestedat i de rigor humanitari que ens reconcilien amb la capacitat de fer el bé sense necessitat de justificació ni de recompensa. Des d'aquí, acomodats i febles, ens queda només el recurs de la pietat, que no és un recurs sinó una nobilíssima i ferma voluntat de compartir, de fer nostre, el dolor dels altres. Però, al mateix temps, febles i satisfets, potser pensem que ja n'hi ha prou de veure desgràcies alienes i d'assistir cada dia a la funció de l'horror, en forma d'històries macabres o d'imatges que ens transporten a l'infern. Mai no m'han agradat els articles que acaben el discurs amb un compte corrent. Segur que n'han vist molts. Sempre he pensat que era una mena de recurs fàcil del periodista que, més enllà del seu paper d'observador (indignat o no amb la realitat), es limitava a fer d'anunciant d'una causa que, amb tot el dret del món, considerava justa. Sempre he pensat que no calia, que hi havia altres vies publicitàries. Però aquesta vegada, amb permís de la superioritat, trenco la promesa que m'havia fet i parlo de l'Orfenat de Sant Francesc, al poble de Madame Bernard a l'Ile-à-Vache. És una illa d'Haití que no ha sofert els efectes directes del terratrèmol, però que ara pateix –amb una raó sòlida– per la seva supervivència. Tot és més escàs i més car. I tot penja d'un fil. Ajudar-los significa també que uns desgraciats no facin negoci amb les criatures. Parlo de dignitat. Per cert, el compte és: 2100 3700 72 2200230738.