La propaganda, encara

Aldous Huxley diu que la filosofia ens ensenya a dubtar del que ens sembla evident, mentre que la propaganda ens ensenya a acceptar com a evidents coses de què seria raonable dubtar. Es pot dir que tota aquesta etapa que es coneix amb el nom de procés és exuberant de propaganda i que està a les ermes de filosofia. Toni Soler ha reconegut: “Els opinadors no som en general els més ben informats sinó els més intoxicats. Tothom ens diu coses perquè les diguem, però el problema és saber quan t’estan mentint.” La primera norma hauria de ser assumir, pel principi de prudència, que tothom et pot estar mentint i, per deontologia, que la gent mereix que pensis pel teu compte i no que reprodueixis la consigna del dia, que, tot seguit, la desraó i la superficialitat inherents a les xarxes socials expandeixen fins a la saturació. El procés, que havia començat amb el mot d’ordre “cap fred, cor calent, puny ferm i peus a terra”, va derivar aviat cap al de “cap calent, genitals convulsos i llengua llarga”. La sobreexposició a la propaganda, sense el contrapès d’una informació rigorosa i ponderada, ha creat en uns una addicció comparable a la dels narcòtics i en altres un desassossec creixent. El xoc amb la realitat no obrarà tot sol d’un dia per l’altre el miracle de recuperar l’estabilitat, social i emocional, perduda, i la inèrcia de les il·lusions pot continuar generant convulsions durant força temps; però comença a ser hora de dubtar raonablement de les hipòtesis, ja desmentides pels fets, que la propaganda presentava com a dogmes inqüestionables.