El cinisme grotesc

D’ençà del 20 de setembre, i sobretot, a partit de l’1 d’octubre, ens trobem en un estat d’estupefacció creixent. Sabíem que l’Estat espanyol era (i és) un estat escassament democràtic; sabíem també, per experiència, que no té escrúpols a l’hora d’aplicar la repressió, però difícilment ens podíem arribar a imaginar que fonamentaria la seva actuació abusiva no sols en la mentida sinó també en la tergiversació més barroera de la realitat, regirant els falsos arguments fins al límit de l’absurd.

Amb els intents de justificar imputacions, detencions i empresonaments aquests darrers dies, l’ús de les fal·làcies ha arribat a un grau tal que es fa difícil de qualificar. L’exemple més estrident és el dels mestres acusats d’incitació a l’odi per haver comentat les agressions de la policia espanyola a les escoles el dia 1 d’octubre: la víctima convertida en botxí. Si no fos tan lamentable, faria riure. No és sols cinisme; és que arriba a ser totalment grotesc: ens trobem, doncs, davant un cinisme grotesc.

És fàcil de deduir que aquesta manera de rebregar el llenguatge i recargolar l’argumentació podria ser de conseqüències devastadores per a qualsevol societat si s’arribés a imposar: representa la negació de la possibilitat de debat, mata qualsevol intent de diàleg social amb intenció constructiva, provoca la nul·litat de tota acció política, i porta a la fi de qualsevol via de construcció col·lectiva a partir de l’opinió de les persones.

Cal explicar aquest franquisme grotesc. No podem restar indiferents davant aquesta escalada de l’absurd perquè l’objectiu de tot sistema totalitari és habituar a l’arbitrarietat, banalitzar l’absurditat, fer normal la vida dominada per un cinisme portat fins a l’extrem.

Per això és important criticar a fons aquestes pràctiques, i analitzar com i per què es produeixen aquesta mena d’aberracions. En el nostre cas, la raó de fons d’aquestes conductes asocials és la generalització d’un mite fanatitzador: el de la unitat d’Espanya com a dogma; una invenció que l’aristocràcia militar de la Castella expansiva va construir per mantenir la dominació sobre les terres conquistades per la força de les armes. Aquest mite ha fet que les terres conquerides (com els Països Catalans, entre d’altres) siguin considerades propietat dels dominadors i que les poblacions sotmeses siguin concebudes fonamentalment com a subordinades i tributàries. Es pot observar, a més, que, a la pràctica, sotmetre les terres conquistades comporta beneficis i privilegis de tipus burocràtic o social per als que hi col·laboren; és així com ben sovint el fanatisme troba la seva compensació.

Des d’un altre punt de vista hem d’entendre que l’absurditat irracional d’aquest sistema de dominació mostra justament la seva feblesa perquè revela una forma de poder que, per la seva manera de ser, no té capacitat per desplegar relacions de consens. Coneixent, doncs, el que representa, l’hem de combatre d’una manera sistemàtica posant al descobert les mentides i fal·làcies, i ridiculitzant-ne les absurditats.

Desenvolupar el moviment per la República Catalana. Res no és més diferent de la manera de fer del franquisme espanyol que els principis que inspiren la República Catalana. De fet, podem dir que ens trobem realment en dos mons paral·lels. No hem de permetre, per tant, que ens imposin uns mètodes despòtics de concebre les relacions entre les persones que arriben fins al límit del grotesc. Hem de fer créixer, per contra, la vida republicana, cada dia, dins la nostra societat. I una acció unitària en aquest sentit ha de ser la votació massiva per la República Catalana el 21 de desembre vinent.

Serà així com podrem escapar de la dominació de l’Estat espanyol. Les experiències ens mostren que haurem de depurar les estructures heretades del franquisme que encara perviuen, un problema que els creadors del règim parlamentari monàrquic del 1978 no van voler abordar i que, el poder que ha continuat, ha volgut perpetuar. Catalunya podria ser molt bé la tomba d’aquest cinisme grotesc que és d’una baixesa moral tan gran que es fa humanament menyspreable.