Blocs

Des de deter­mi­nats espais polítics s’insis­teix que anem a un enfron­ta­ment de dos blocs clara­ment defi­nits: l’inde­pen­den­tista i el cons­ti­tu­ci­o­na­lista. Sense mati­sar, par­len del 48% i inclo­uen la resta en el 52%, amb unes majo­ries i mino­ries que, fins ara, no s’ha demos­trat que es puguin comp­tar. Segons aquesta teo­ria comp­ta­ble, l’inde­pen­den­tisme no està legi­ti­mat per a quasi res.

En aquest esquema de blocs, els comuns són uti­lit­zats a con­veniència, en una situ­ació fins incòmoda per a ells. No es poden sos­traure de la con­dició de por­tar diver­ses sen­si­bi­li­tats dins el col·lec­tiu i de les con­tra­dic­ci­ons del sí però no que man­te­nen en el debat sobi­ra­nista. Amb tot, es con­fes­sen demòcra­tes radi­cals i de vocació repu­bli­cana. A més, mai no vol­drien ser con­si­de­rats com a part del dit bloc uni­o­nista.

En unes elec­ci­ons anòmales i con­vo­ca­des en una auto­no­mia sus­pesa i amb pre­sos i exi­li­ats polítics, tot i pre­sen­tar-se diver­ses opci­ons elec­to­rals, en dife­rents llis­tes, per la recu­pe­ració del país i la pos­si­bi­li­tat de tirar enda­vant un pro­jecte de futur, cal defen­sar la uti­li­tat d’un resul­tat que mos­tri la força inde­pen­den­tista, que no ha d’acon­se­guir sola­ment una majo­ria par­la­mentària sinó que ha de superar el 50% dels vots eme­sos. És el gran repte del 21-D. Però, a la vegada, s’ha de forçar la clara defi­nició de comuns i simi­lars, sobre­tot pel fet de ser neces­sa­ris per avançar, a curt ter­mini, per cele­brar un referèndum acor­dat, legal i vin­cu­lant que avali un pro­grama de país. S’ha de con­so­li­dar un bloc de demòcra­tes que es defi­nei­xin repu­bli­cans i sàpiguen ava­luar els pros i con­tres de tirar enda­vant per un camí que sem­bla sense retorn.

Ara cal, doncs, reforçar el bloc sobi­ra­nista fins acon­se­guir la majo­ria desit­jada i seduir els comuns per con­so­li­dar la república. Les opor­tu­ni­tats, quan es pre­sen­ten, s’han d’apro­fi­tar.