Esdevenir donant de sang

Periòdicament rebo la convocatòria per acudir –en el meu cas a l’Institut Ramon Muntaner de Figueres– a fer la rutinària donació de sang. Avui, com deia aquell, parlaré de mi, del meu temps de pioner en l’assumpte, que potser s’assembla al d’altres donants històrics; però si m’ho permeto és perquè la sang utilitària pot ser un afer essencial –guardeu-vos d’un ja està fet– per a la salut de cada un de nosaltres.

El 1970 i amb 18 anys, arriba un company del pis barceloní d’estudiants i, enriolat per la sucosa descoberta, ens comenta que en cert lloc del Raval “recompensaven” –mai no se’n va dir “pagar”– amb 750 pessetes per sotmetre’s a una extracció convencional de sang (mig litre). Recordem que 750 pessetes –avui 4,5 euros– representaven un terç de la despesa mensual corrent d’un universitari de llavors. Arribats al lloc indicat, comprovem que l’escenari era poc indicat per a aprensius: l’espai raonablement sinistre –poca llum, parets i bates blanques tacades– i la clientela, a banda d’algun jove, era composta de prostitutes devastades, pobres irredempts, sensesostre bruts com una guilla, etc. I bé: sense massa controls, recomanaven visitar-los cada dos-tres mesos; en el meu cas l’intercanvi va durar un temps... fins que vaig rebre una carta enigmàtica de la Vall d’Hebron: em citaven, deia, per a un assumpte del meu interès relacionat amb la sang. Estava malalt? Certament que la sida encara no s’havia inventat i que la resta de possibilitats d’infecció no arribaven al coneixement popular, però qui sap... El nerviosisme va durar fins que, molt amables, em demanen si em faria res de, enlloc dels 500 cm³ cada dos mesos, donar-ne 100 cada mes. La raó: resulta que, a més de ser del grup O-, d’altres components rars feien la meva sang particularment apta per a la investigació i els en convenia de recent. Després de constatar que no estava malalt i que la manera formulària de la cita era impresentable, recuperat l’aplom m’hi vaig avenir. Per a més argument la gratificació era atractiva: 500 ptes. cada vegada; amb l’oferta del Raval el cm³ sortia a 1,5 ptes. i la de la Vall d’Hebron a 5 ptes. I l’extracció gairebé un plaer: es feia sense cues, directament al laboratori. La cosa va durar un temps més fins que va ser prohibida qualsevol forma de compensació econòmica per la donació de sang; calia que fos exactament això: un “regal”. De mica en mica es van establir fórmules per avisar els voluntaris el dia que els tocava i el lloc més proper on podien acudir. Vaig seguir amb això de la sang, i permetin-me una coqueteria: he estat donant durant 47 anys (en tinc 65); si descompto algun cop que m’he saltat el torn, a litre i mig per any veig que, per ara, dec haver donat uns 75 o 80 litres de sang.

Acabo recomanant a tothom que decideixi donar sang: veuran que consisteix a fer-se d’una ONG que, malgrat la importància dels resultats, exigeix el mínim esforç.