L’escó

A les eleccions del 21-D es presenten disset candidatures –prop de mil cinc-centes persones–, llistes tancades de les quals n’han de sortir els cent trenta-cinc escons que conformen el Parlament de Catalunya. Per molts ciutadans aquestes eleccions seran “sentimentals”. Per d’altres, un veritable referèndum per comptar els independentistes i els unionistes. Pel govern espanyol, que les convoca, després d’aplicar l’article 155, seran unes eleccions “netes, lliures i legals” que serviran per “restaurar la legalitat”. En resum, hi ha interpretacions de tota mena i es presenten formacions de tot signe per poder-hi participar i per poder-les votar.

És curiós i també lloable que amb aquest mar de fons a la política hispano-catalana –un panorama d’empresonats, exiliats, sancionats, embargats, psicoanalitzats i afectats de danys múltiples...– encara hi hagi veritables cops de colze per ser a les llistes i participar-hi. De sempre, el pitjor moment que tenen els caps de les files polítiques al llarg de la seva trajectòria és l’hora d’escollir les persones que han d’entrar a les llistes. N’hi ha que porten molt malament quedar fora d’un lloc de sortida i són capaces de vendre l’ànima al diable per poder ser-hi. En ocasions hi ha hagut personatges que han “comprat” l’escó a preus caríssims com ara el de pagar-se la campanya o avalar la d’alguns companys o bé pagar el que calgui. Ara, la qüestió millora progressivament. Ha millorat amb el vist i plau que han d’obtenir els candidats a les llistes de la majoria d’agrupacions locals i territorials. Un vot de proximitat abans d’accedir a la llista.

Penso en els polítics que amb el temps s’han professionalitzat i que ara han anat a parar a la presó. Provenien de les bases del partit. La majoria, del món local, un pas imprescindible i necessari abans d’accedir a l’alta política retribuïda. I ara, a la presó. Val la pena? Doncs, sembla que sí pel nombre de persones que volen un escó.