Peix al cove

Em sembla que avui rebré per tots cantons. Diu el candidat Junqueras que a partir de les eleccions del desembre caldrà eixamplar els efectius independentistes perquè la república sigui en el futur possible. Peix al cove. Diu el president Puigdemont que s’haurà de negociar amb l’Estat si la victòria independentista és un fet. Sumar, negociar, és peix al cove. Potser la política, aquí i “a la Xina Popular”, no sigui res més que “peix al cove” i es pugui definir amb aquesta frase. La va encunyar Jordi Pujol, amb orígens a Premià de Mar, poble que havia estat pescador. Diu en el volum tercer de les seves memòries: “Peix al cove vol dir aprofitar el que pots pescar, agafar el que es pugui. Aplicat a la política i a les seves negociacions significa anar aconseguint coses concretes previstes en el programa i que van configurant el projecte global. És a dir: «no és tot el que volem, però de moment tenim això». Definir la nostra política només com a peix al cove és erroni i també injust, perquè en tot moment hem actuat tenint present una idea i un projecte de país que anava molt més enllà dels guanys concrets que es podien obtenir en un moment donat. Recordem el que he dit sovint: una política de construcció de país exigeix un projecte –que vol dir un pla global que mira al futur–, un programa –les coses concretes que cal fer per anar posant les peces que el projecte reclama– i una emoció, o si es vol una lírica o una il·lusió. El peix al cove només té sentit si es practica en funció del projecte. I convé saber-lo presentar de manera il·lusionada.”

No està ben vist citar Pujol, però s’ha de recordar que abans de la seva confessió era considerat per gairebé tothom un home d’estat i un dels grans polítics de Catalunya, Espanya i Europa. D’Europa també en va obtenir peix, amb diplomàcia, mà esquerra i paciència. Un peix que molts cops va anar a parar al cove de l’Estat espanyol però que va alimentar Catalunya.

El “tenim pressa”, el fet de no sumar i no haver previst la galerna que pot desencadenar l’Estat quan s’enfada han treballat en contra. Mig govern a la presó, l’altre mig a l’exili i la Generalitat intervinguda. Retorn al peix al cove. O diguin-ne d’una altra manera, diguin-ne política, càlcul i paciència, si l’evocació pujoliana ofèn. Només que si Pujol quedava satisfet de vegades amb una sardina el peix que ara volem és un senyor peix, és un peixarro, i, el cove, de les mateixes proporcions. A Escòcia, país marítim i lacustre, fa molts anys que intenten atrapar-lo. S’hi aproximen. Digueu-me Ismael: les balenes són esmunyedisses però, moltes, abastables. A Catalunya, qui pot pescar-lo? Qui té el cove? Els partits independentistes, evidentment, sempre que siguin hàbils amb les arts. Amb els altres, morralla o xarxes buides.