Europa i les quatre llibertats

La decisió del Regne Unit d’abandonar la Unió Europea i les complicades negociacions que s’estan duent a terme han tornat a centrar l’atenció en els principis fundacionals del procés d’integració política i econòmica a Europa iniciat després de la Segona Guerra Mundial: les anomenades quatre llibertats. Ja al Tractat de Roma, al 1957, s’establia que un dels objectius de les aleshores anomenades Comunitats Europees era l’eliminació de les barreres a la lliure circulació de mercaderies, en primer terme, però també posteriorment a la lliure circulació de persones, serveis i capitals.

La llibertat de moviment de mercaderies, exportacions i importacions, va ser la primera d’implementar-se. Però les altres s’hi han anat incorporant progressivament. I la lliure circulació de persones és fonamental per mantenir la idea fundacional. Un ciutadà europeu, en qualsevol país de la Unió Europea, és ciutadà del seu estat, però també ciutadà de la Unió. I això li dona uns drets.

Hi ha una lògica política i econòmica per justificar que aquestes llibertats vagin juntes. Si la primera llibertat que es va aconseguir, la lliure circulació de mercaderies, era de naturalesa econòmica, calia afegir-hi un component polític i social. La Unió Europea es pot entendre com una entitat mediadora de conflictes. Conflictes entre estats grans i estats petits, entre productors i consumidors, entre empresaris i treballadors. Però és també una font d’oportunitats per a empreses i persones. La llibertat de moviment de persones concedeix la possibilitat que una persona que estigui disposada a canviar de país, pugui fer-ho per tal de millorar, amb el seu treball, el seu nivell de vida.

Les enquestes indiquen que la raó principal per la qual els votants del Brexit van prendre aquesta opció va ser la preocupació per les conseqüències d’una immigració que perceben com perillosa i descontrolada. A partir d’aquí, el govern britànic intenta negociar un acord en el qual es mantinguin la llibertat de moviments de mercaderies, serveis i capitals, però en canvi es pugui restringir substancialment la llibertat de moviments de persones. Amb això els ciutadans de la resta de països de la UE no tindrien els mateixos drets laborals que els britànics. És una opció respectable, però cal entendre que implicarà també restriccions en les altres llibertats, les que el govern britànic i la majoria de la població voldria mantenir. La duresa de les negociacions respon a la voluntat de la part continental de fer evident aquesta renúncia.

L’acord entre el govern britànic i les autoritats europees és, en realitat, una decisió sobre quin grau de mobilitat de mercaderies, serveis i capitals es pot mantenir donada una reducció de la mobilitat de persones. I lamentablement sembla que no serà possible assolir aquest acord.

Però la duresa de les negociacions no hauria de fer oblidar a les autoritats europees que a Europa no li interessa un Regne Unit massa allunyat de la UE. Això podria allunyar-ne altres països membres. Alguns països nòrdics i especialment Polònia, que probablement esdevindrà aviat la frontera entre l’àrea d’influència d’Europa i els seus valors, i l’àrea d’influència de Rússia i els seus, que s’estan intentant eixamplar cap a l’oest.

A tot això cal afegir-hi que Europa s’està quedant sola, en el món, en la defensa d’un model econòmic, polític i social que representa, en realitat, la seva mateixa naturalesa. Un model basat en aquestes quatre llibertats i en la democràcia parlamentària representativa. Aquest model està fortament contestat per la gran potència emergent que és la Xina. L’enfortiment dels poders de l’actual president mostra que la Xina no es dirigeix, en absolut, cap a un règim polític d’estil europeu. I alhora és innegable l’èxit econòmic xinès. Aquest èxit i la debilitat política europea podria fer més atractiu el model xinès a àmplies zones del planeta.

L’èxit econòmic xinès i el canvi de posició sobre el lliure comerç que han fet els Estats Units de Trump deixen la UE en una posició delicada. És l’únic pol mundial que defensa simultàniament el lliure comerç i la democràcia representativa. Tot un repte. I per poder-ho fer amb èxit li cal disposar, d’alguna manera, de la força política, econòmica i diplomàtica del Regne Unit. Cal que els negociadors europeus no oblidin aquesta qüestió.