Esgarrapades a l’esquena

Aquella tarda feia fred i queia un plugim suau i glaçat. Mentre caminava pel camp d’extermini d’Auschwitz, pensava que aquelles barraques mig estintolades, la famosa portalada per on entraven els trens de la mort o les cambres de gas esbombades per amagar les proves del genocidi significaven el súmmum de la maldat humana. Impossible trobar un altre capítol de la història recent on es resumís amb tanta contundència la conseqüència de l’odi extrem aplicat a la indústria de la destrucció humana. Però potser molt més important que per què milions d’alemanys van enaltir un règim destructiu que va assassinar milions de persones és com es va arribar a la persecució de les idees i l’aniquilació de l’adversari només perquè discrepava. I és en aquest punt que la història té una tendència inercial a repetir-se. La fórmula és sempre la mateixa. L’acusador afirma que algú és comunista, independentista, liberal, democratacristià o lliurepensador, segons quina anyada toqui, i per tant, presumptament culpable. Quan el pobre acusat replica argumentant que és una etiqueta injusta, falsa o que conculca el dret elemental al lliurepensament, la bandada ataca demanant-li proves impossibles que avalin la seva defensa. No acceptar el joc pervers, és a dir, que la càrrega de la prova recaigui sobre la víctima i no sobre el fiscal, comporta una reafirmació del criteri de culpabilitat. I un cop l’espiral de perversió es posa en marxa, ja no hi ha qui l’aturi i la marxa es fixa indeleble. En contra del que podria semblar, aquests mètodes encunyats pel nazisme, el feixisme, el franquisme, el maoisme, els soviets o el maccarthisme no són al bagul de la història. Les esgarrapades a l’esquena em fan pensar que la destrucció de les persones pel que pensen, o presumptament pensen, és més vigent que mai.