Quin país volem?

El jurista i professor alemany Georg Jellinek (1851-1911) té un magnífic opuscle –traduït al castellà per Miguel Herrero de Miñón (1981)– titulat Fragmentos de Estado. En aquest treball, de fàcil i àgil lectura, Jellinek demostra a través de diversos exemples contemporanis a ell que “existeixen formacions polítiques que certament estan sotmeses al poder de l’estat; que no són estats, però que ofereixen l’embrió d’un estat. Són els fragments d’estat, que no són estat del tot ni meres circumscripcions estatals administratives o entitats locals sotmeses a l’estat”. Avui per avui, i amb la declaració (que no proclamació) de la independència del 27 d’octubre passat, Catalunya continua pertanyent a aquesta categoria d’entitats polítiques. Explica Herrero de Miñón en la introducció de l’obra: “Enfront de la tesi dominant, segons la qual l’estat és un cos sòlid i sencer, l’autor parteix de distingir amb cura els seus elements (territori, població i poder) i admetre la possibilitat lògica de la seva desvinculació”.

La història de l’autonomia catalana ha estat un èxit, si tenim en compte que els successius governs de la Generalitat han avançat (amb més o menys convenciment) en la consolidació de l’embrió d’una futura Catalunya independent; passos cap a un escenari de plenitud nacional més aviat fruit de la negociació “quantitativa” amb l’executiu central que no “qualitativa”, com han fet els bascos, usant una expressió de l’exlehendakari Juan José Ibarretxe. Però, sigui com sigui, aquest fragment d’estat que és Catalunya ha anat guanyant musculatura per un dia (si els seus ciutadans volen) poder-se emancipar amb garanties de supervivència. De fet, el mateix Jellinek –i la seva reflexió l’haurien de llegir els talibans de la sacrosanta Constitució Espanyola– recorda que “la sobirania no és una nota essencial de l’estat, sinó una categoria històrica necessària per a la comprensió del món present”.

Aquesta introducció em serveix per plantejar el vertader dilema que els catalans afrontem el proper 21 de desembre: o s’avança en la musculació d’un embrió d’estat, per si es vol poder-se emancipar, o bé es recula cap al provincialisme. Desgraciadament, no hi ha terme mitjà. De fet, malgrat que la política és capritxosa, els possibles pactes d’estabilitat parlamentària o coalicions de govern –segons les enquestes no ens ho estalviarem– estan força clars: el bloc sobiranista contra el bloc del 155. Catalunya en Comú, que podria navegar entre dues aigües fent gala de l’argument de l’equidistància, no té marge de maniobra: o participa de la construcció nacional o s’alia amb els qui volen tornar a l’Espanya grisa del 1978.

M’empipa plantejar-ho de manera tan maximalista, jo que sempre he fet gala que en política cal buscar el matís. Però l’escenari electoral a Catalunya no és normal: el país viu en una malaguanyada excepcionalitat a causa del coitus interruptus de l’independentisme i l’acarnissada repressió a què l’han sotmès els poders de l’Estat aferrats en aquesta concepció paternalista de la “sobirania nacional”. El seny que alguns sectors socials reclamen potser servirà per buscar àmplies majories a l’hora de negociar una futura independència, però en l’exercici de govern i activitat parlamentària post-21-D qualsevol actitud dubitativa en relació amb el paper que han de jugar les nostres institucions en l’articulació del país serà aprofitada per l’Estat per laminar l’autogovern. Aquest seny socialista que reclama Miquel Iceta anant de bracet amb els lobbies de l’statu quo no és res més que complicitat amb els qui volen la residualització. On queda aquell catalanisme polític que va veure néixer el PSC?

El bloc del 155 intenta imposar el frame de la Catalunya rebel: abracen una actitud més pròpia dels poders imperials que no de les democràcies modernes capaces d’equilibrar sensibilitats diferents. De manera molt esquemàtica, l’Estat té sentit si garanteix la seguretat i la justícia a tots per igual. Però per a la cosmovisió mesetaria l’autonomia equival a la província. I ja se sap que, com antigament passava, les províncies estan sotmeses als desitjos de l’emperador i els seus ciutadans són de segona divisió. Per molt que siguin el graner de l’imperi! El relat d’aquesta campanya electoral també transitarà per l’exili i les presons, conviurà amb pàgines web actives que fomenten denúncies per incitació a l’odi només a un col·lectiu o imposarà un control (gairebé censura!) sense precedents als mitjans públics d’aquest país. Tan sols això ja ens hauria de fer plantejar que estem davant de les eleccions més decisives de la història de Catalunya: un pas definitiu cap endavant o un tornar a començar de bell nou.