L’absurd

M’ha agra­dat molt tor­nar a veure Maria Estu­ard. I és que, com deia Eugène Ionesco: aga­feu un cer­cle, aca­ro­neu-lo i es tor­narà viciós. Ho diu un dels per­so­nat­ges de La can­tant calba, a la pri­mera tra­ducció que en va fer al català el reu­senc Bona­ven­tura Valles­pi­nosa, i és d’aque­lles fra­ses que et que­den gra­va­des i que no sé ben bé per quin meca­nisme el cer­vell et posa a la boca en cer­tes oca­si­ons. Suposo perquè la inter­pre­tació de Sílvia Bel i de Míriam Ala­many i tot el mun­tatge que diri­geix Sergi Bel­bel al Tea­tre Lliure és d’aquells espec­ta­cles que gene­ren addicció. I de tant que el veu­ries arri­ba­ria a la cate­go­ria de fer tor­nar l’home viciós (tal com diu la Peresa a Els Pas­to­rets de Folch i Tor­res). Per cert que, par­lant de cer­cle viciós i de Ionesco, ja sabeu que al tea­tre de la Huc­hette de París s’hi segueix repre­sen­tant diària­ment La can­ta­trice chauve i La leçon. Dues peces emblemàtiques de l’absurd. Absurd perquè ens sem­bla que ni les situ­a­ci­ons que viuen els per­so­nat­ges ni el llen­guatge que fan ser­vir siguin els més ajus­tats a la veri­tat del moment. Però que amb tot això que passa a Cata­lu­nya et sem­bla un absurd de broma. M’ha agra­dat molt tor­nar a veure Maria Estu­ard, i no només perquè a tot arreu hi tro­bes res­sons del pre­sent català, com escri­via Manuel Cuyàs fa dos dies, i no només perquè aquesta funció i la bio­gra­fia de Zweig sobre la reina d’Escòcia van ser un dels motors del viatge esti­uenc d’aquest any, a Edim­burg i les High­lands. M’ha agra­dat veure el ves­tit roig que la reina va triar perquè quan la deca­pi­tes­sin la sang no l’espatllés, i sen­tir la Sílvia Bel dient allò de: “En el meu final hi ha el meu prin­cipi.” La bata­lla de rei­nes, que man­te­nien l’Anna Liza­ran i la Maife Gil, remun­tada ara, gua­nya noves lec­tu­res. El cer­cle viciós en el qual estem ins­tal·lats, i on l’absurd es fixa en el color groc, en cer­tes parau­les, en el llaç, en els avis mobi­lit­zats a Reus, i els pro­hi­beix. Men­tre es juga amb la con­dició de pre­sos i es can­vien jut­ges i fis­cals a con­veniència. L’absurd on estem ins­tal·lats.