Déu, Josep Pla i la nació

“És possible constatar a cada moment que els arguments a favor de l’existència de Déu a qui fan verdaderament impressió és als que prèviament ja hi creuen, als que tenen fe. Als que, per endavant, no hi creuen, aquests arguments els deixen freds.” (Josep Pla, Fer-se totes les il·lusions possibles. Edició de Francesc Montero). Amb la condició nacional passa el mateix, com es pot comprovar quan aquests sentiments de pertinença entren en alguna forma de conflicte; és a dir, quan les dues concepcions de nació estan sobreposades en un mateix territori: el nacionalisme defensiu, de supervivència, i l’altre, agressiu, colonitzador. A Catalunya aquesta realitat fa dècades, segles, que s’ha pogut documentar, i pot comprovar-se particularment avui perquè aquests darrers anys les identificacions nacionals espanyoles i catalanes s’han manifestat amb més insistència. I, com amb les religions, de res no hi valen raons i arguments per modificar aquests sentiments. És més: l’aplicació de qualsevol raonament fracassa quan la persona, militant activa o conformada passiva d’un o altre nacionalisme, nega evidències euclidianes. Al nacionalisme català les raons per transfigurar-se en nacionalisme espanyol no li resulten gens convincents: que el 155 és per salvar Catalunya, no pas per desnaturalitzar-la; que els cèlebres 16.000 milions són un acte de generositat i no pas d’espoli fiscal; que l’escola espanyola no adoctrina i la catalana sí; que el model de premsa i mitjans són TV1 o El País, i per això CatRàdio i TV3 han de ser repoblades per persones normals (?); que els que han passat per la presó no són presos polítics sinó polítics presos; que la M de M. Rajoy vol dir Melquisedec, Manfredo o Menelao... Quant al nacionalisme espanyol, abans recordem que a Catalunya està compost per dos grups: els nacionalistes espanyols francs, més reduïts, i els farisaics “no-nacionalistes”, més abundants, que desqualifiquen el nacionalisme català. I bé: quan hom proposa arguments, el nacionalisme espanyol no només no es mou sinó que multiplica l’agressivitat; fins i tot amb raonaments moderats, constitucionalistes, com aquests dos: la nació espanyola seria més democràtica i més aproximada als drets humans si respectés (com Suïssa, etc.) la realitat catalana; i, a la manera britànica, podria permetre un referèndum... i respectar-lo. Tornant a Josep Pla, estaria bé que tots els que, del rei a Aznar, l’han citat com a crossa de l’espanyolitat llegissin l’obra citada, un esplèndid enfilall de perles polítiques que semblen emergides d’una assemblea de la CUP.